Rient i sagnant
Vaig anar a Nova York amb vint-i-dos anys. Portava una motxilla, un telèfon que es va espatllar quan vaig aterrar i una quantitat de diners que estava entre els dos-cents i quatre-cents euros. Una part que ja havia gastat en l’habitació provenia de l’ajuda de ma mare. La resta de quasi un any fent pràctiques a una empresa que pagava menys de dos euros l’hora en negre. I amb aquest capital havia de comprar instruments, un mòbil nou, menjar i l’estada a Nova York d’una setmana. I rodets per fer fotos. Després arribaven els meus amics i primer me n’anava de gira amb una banda i dues setmanes més tard aniria amb una altra durant un temps aproximat d’un mes. Si no tenia diners després (que no en tindria), ja em buscaria la vida.
Com ja he avançat quan vaig arribar el mòbil va deixar de funcionar. Durant tot el vol no em carregava més d’un u per cent la bateria, i tal com el desendollava fonia a negre. Ja us podeu imaginar com va ser arribar i estar quasi dues hores atrapat a l’avió (que ja no em permetia carregar), a les fosques sota una tempesta de mil dimonis. No podia llegir, ni anar al lavabo ni res. Estava molt nerviós. Sortir de l’avió tampoc va millorar el panorama. M’esperaven dues hores de cua per al control de passaports. Seguint les instruccions dels viatgers més entrenats no havia dormit en tot el vol per a poder fer-ho en arribar, i així no deixar que m'afectés tant el canvi d’hora. Però em vaig trobar en un laberint humà sense saber ja on mirar, pixant-me a sobre, en una cua interminable a les nou i les deu de la nit que eren les tres i les quatre de la matinada de la península.
Mai havia travessat una frontera com aquesta i sabia dels perills que comporta. Vaig esborrar tots els emails (jo havia organitzat gran part de la gira), grups de whatsapp, fotos en les quals sortia tocant, no portava cap objecte que pogués identificar-me com a músic… Per tocar a l’estranger has de demanar un visat d’artista, i jo, lògicament, no en tenia perquè tampoc guanyo diners tocant. Et poden fer fora del país uns quants anys si s'adonen que estàs anant a tocar. M’havia disfressat de turista: jersei blau amb el coll de la camisa blanca sobresortint, uns pantalons de sarga beige i la càmera penjant del coll. Anava cagat de por recordant a altres persones que les havien fet enrere per haver-se deixat informació a Internet, o per portar un excel al mòbil. Quan toques fora sempre has de recordar: ets un turista, has de tenir una reserva d’hotel feta per les primeres nits, portes diners en efectiu, contracte del teu lloc d’origen, si tens una assegurança l’has de portar impresa… i no fer com que no saps anglès perquè et posaran a algú que parli perfectament castellà i encara serà pitjor.
Però per sort tot va anar com la seda, quasi ni em van mirar i em vaig sentir idiota per tant sofriment. Deixar enrere el control policial tampoc va ser una millora substancial en la meva vida, més enllà que poder anar al lavabo lliurement. Encenia el mòbil deu segons per a connectar-me al wifi de l’aeroport i mirar una informació concreta i el tornava a apagar. No sabia on era. Ni com s’arribava al centre, ni la diferència entre Queens, Brooklyn o Manhattan. Tampoc sabia quin metro, bus o que havia de buscar: tota la meva estratègia era arribar i connectar-me al wifi de l’aeroport. I això clarament no estava anant gaire bé. Per sort vaig trobar recomanacions ràpides preguntant i vaig poder agafar un metro cap al meu destí: Chinatown, a Manhattan.
Quasi dues hores més tard vaig arribar a la pensió horrible que m’havia pogut pagar per $20 la nit. Només veure la porta vaig entendre el preu. Gairebé no podien avançar dues persones pel passadís de les habitacions. Si et fixaves bé hi havia restes de paneroles a tot arreu, els banys compartits feien molt de fàstic i si deixaves a terra la motxilla quan entraves a l’habitació no es podia tancar la porta. De fet, dir-li habitació és una mica agosarat. Podia escoltar fins i tot la respiració dels meus veïns, el paper de les parets estava florit i a punt de caure, i jo crec que se sentien rates per tot arreu. Però encara em faltaven uns dies a la ciutat per saber amb certesa com sonen les rates. Em vaig estirar i vaig dir per a mi mateix “benvingut a Nova York”.
Els següents dies van continuar entre el caos i la misèria. Vaig aprendre a utilitzar un quadern de viatge per a fer els meus plànols que em portarien fins a cert museu o una tenda. Uns croquis cutres fets en un paper fent servir un mòbil endollat a la meva mini-habitació era l’únic que tenia per a poder sortir i saber com tornar. No tenia quasi per menjar, així que m’alimentava de porcions de pizza d’un dòlar. Em vaig refredar (feia molt de fred) i robava el paper dels lavabos per a tenir com mocar-me. Vaig anar a un concert i em van obrir el cap com quan obres una llauna de llenties i regalima el brou pels dits. Igual però tenia sang per tots els braços, era com un malson. Em vaig mig desmaiar i vaig tenir la sort de què un parell de persones em van ajudar molt; entre l’apatia general vaig trobar una mica d’humanitat i germanor. La pèrdua de sang em va fer una mica més imbècil que de costum i no podia parar de riure.
I rient i sagnant van passar els dies. Al final van arribar els meus amics. Vaig aconseguir instruments just a temps, encara penso en aquell baix Squier Jaguar, de la pitjor qualitat però molt bonic. Era vermell fosc o com diuen allà, crimson red. Vaig fer dues gires que són de les coses més importants que he fet a la vida, en un 2017 que ja el sento molt llunyà. Vam creuar dos deserts, visitar les dues costes de Nord Amèrica i part del midwest. Vam entrar a Canadà amb tot el merchandising posat per a que ens deixessin passar per la frontera. Vaig conèixer gent de tot arreu, projectes polítics, musicals… I també vam tenir moments de màxima misèria, com quan ens van deixar tirats a Los Angeles i vam dormir al passadís d’una casa on hi havia una festa i la gent ens havia de trepitjar per anar al lavabo. Allò va ser pitjor que tenir el cap obert a Nova York. Ara tinc un trau on ja no hi ha cap mena de recobriment capil·lar. És un bonic record d’uns anys frenètics. Un altre dia us explicaré com vam fer una volta sencera d’un mes als EUA amb una furgoneta que es considerava robada.