La cultura de les males herbes
Allò que jo considero un acte cultural sembla ser una excepció de la norma. La cultura anunciada per l'ajuntament, el museu, o el festival és confosa amb l'oci, és gentrificadora, la trobo alienant en molts casos, i en molts altres la tapadora de quelcom fosc. No vull dir que de vegades no m'agradi el que sigui això, jo soc jo i les meves incoherències, però no comprenc la cultura com un acte de promoció.
Quan tota la capa de mercaderia desapareix aquestes propostes queden orfes de missatge. En elles només queda l'esquelet d'un esdeveniment digne d'un supermercat presentant un nou model de paella. Hi ha molts espais on això no passa, però siguem sincers, tenen poca afluència. Algunes biblioteques generen una agenda molt interessant, igual que molts ateneus i centres socials, més coneguts com a okupes. Però per atzar de la vida, aquest últim mes he estat en una proposta que m'agradaria compartir com a exemple, i no prové de cap d'aquests espais que tant freqüento. Ho vull compartir perquè crec que una bona organització, programació cultural i execució és digna de ser coneguda i pot generar idees i debat.
Fa unes setmanes celebraven trenta anys del Centre d'Art i Natura de Farrera amb l'esdeveniment Lo Cireral. Farrera és un petit poble tot de pedra, a més de 1300 m d'altitud i on no crec que hi visquin gaire més d'un centenar d'habitants tot l'any. En aquest indret al bell mig dels Pirineus ens vam concentrar desenes de persones per a escoltar a catorze poetes i poetesses que ens van llegir alguna de les seves increïbles obres.
Repartits per tot el poble, els artistes rebien grupets de quinze persones que s'apropaven a ells en un recorregut pautat. No podíem aplaudir, i quan acabava la lectura, un gest de l'artista amb les mans en la direcció del recorregut ens indicava que havíem de marxar. S'escoltava el frec dels abrics i a vegades un lleu xiuxiueig, però en general, es podia sentir un respecte majúscul, i quasi s'escoltava el run-run del cervell processant-ho tot.
Em van agradar molt totes les lectures, encara que destacaré les d'Enric Casasses, Mireia Calafell, Pol Guasch i Blanca Llum Vidal. Amb totes vaig gaudir, vaig sentir el ritme dels versos i el puny de les paraules, però la que em va deixar especialment trastocat va ser la del Biel Mesquida.
Dedicada a un dels últims afusellats pel franquisme, Txiki, les seves paraules ens van portar a un jove que, amb una càmera Súper-8 i un esprai, enregistrava com escrivia "T-X-I-K-I" en una paret del cementiri de Cerdanyola. Després, la mare de l'assassinat pel règim, cantava una cançó que el mateix Mesquida va entonar. Jo diria que tots els presents ens vam emocionar, Mesquida inclòs, i fins i tot una persona va intentar aplaudir, però es va contenir.
Al cotxe, ja de tornada, vaig pensar que aquesta edició de Lo Cireral era com una fàbrica de poetes. Segurament aquesta representació de la poesia catalana en la qual m'havia submergit amb tots els sentits despertava quelcom per dins de tots els visitants. En el meu cas, va generar una tensió creadora bastant intensa.
Vaig recordar una petita carta de Kurt Vonnegut (que fàcilment podria ser mentida, però m'agrada) on, després de ser contactat per un estudiant, va respondre amb uns deures per a fer a la nit. La tasca era un petit poema de sis línies assegurant-se que rimava i que l’alumne hi posava tot el seu esforç. Després, sense compartir-lo amb ningú, s'hauria d'esquinçar i repartir per diferents papereres.
Vonnegut assegurava que aquest infant aprendria quelcom nou sobre allò que portava per dins. En la meva humil opinió com a no-poeta i acumulador de tota creació penso que l'últim pas no cal. Però sí que em feia pensar que si els participants de Lo Cireral féssim aquest exercici de segur que molts es descobririen com a escriptors en alguna forma. O com a mínim, igual que jo, perdrien la por d'escriure poesia.
Actes com Lo Cireral, l'aniversari de dues setmanes de programació de La Cinètika, la fira Literal, o el Malas Artes alimenten el cervell en molts sentits. Entenc la proposta i comprenc tant la necessitat com l'objectiu. Generen converses, ens apropen a la gent del nostre voltant sense que l’oci sigui la principal raó de trobada i fan que escrigui aquestes línies. Donaré suport sempre aquesta cultura que neix i creix com les males herbes: on no se l’espera.
Diuen que aquelles (plantes comestibles que creixen a les vores dels camins)[https://desposseit.anarchy.pub/fa-olor-de-mel-a-collserola/] són bordes. Que amarguen, que són difícils de pair, dures si no se les cuina molt bé, que estan ja menjades per cucs i se les ha de netejar la terra. Que són fàcilment confoses per plantes verinoses, que creixen on no hi ha més vida. En general, diuen i diuen, només per a generar por de provar-les, perquè no se les conegui i continuem comprant les varietats més domesticades. Però som molts que quan més ens diuen que quelcom no s'ha de tocar o conèixer, allarguem la mà. Això, tot això, és la cultura que jo busco.
Durant molts anys he estat tocant en una banda, on sempre, al final de cada concert cridava: visca el punk i l'anarquia! Ara voldria dir: visca el punk, l'anarquia i la poesia!