La mort imaginada
Com una capa llefiscosa la vida goteja al nostre voltant. Ens han donat un temps determinat, les hores van passant i les Moires trenen el fil de la vida fins que el tallen. Tota la humanitat ha rumiat sobre aquesta qüestió que potser avui dia ja no ens desperta gaire passió. Tres dones filadores, la mort com a personificació en fosca segadora d'ànimes i els memento mori de la pintura flamenca. La mort és tabú, i encara que tenim un problema greu a la nostra societat amb temes com el suïcidi sembla que no es vulgui parlar d'això.
Vivim a una era atabalada, on no hi ha cap mena de descans i per descomptat no hi ha gaires conclusions perquè no es valora el temps per pensar. No sé si això és generacional, però em fa la impressió que ens ensenyen a buscar solucions a efectes i no a causes. Potser és la manca de temps. Hi ha generacions senceres acostumades a un ritme de vida trepidant que també generen noves formes de pensar adaptades a les seves possibilitats; és a dir, amb temps limitat. La mort, en una era cientifista i de recerca d'idees útils queda apartada, ja que pensar en quelcom que passarà per molt que t'hi capfiquis s'ha tornat un acte de la més gran absurditat.
I tot això em porta pel raval de la vida de Federico García Lorca, poruc com ell sol. Ell temia a la mort, la seva carn podrida, tot un procés fastigós i a la vegada inevitable. La temia tant que se l'imaginava dia si dia també fins al punt de tenir certa reverència per aquesta situació que només passa una vegada a la vida. La gent s'imagina el seu casament, el naixement del seu fill, la festa que es farà després i el goig amb què brindaran, ballaran, es besaran, faran l'amor, cantaran amb amics, riuran i, borratxos, perdran el seny en la seva felicitat. Però això pot passar més d'una vegada, qui sap quantes! García Lorca en canvi s'imaginava el seu funeral. S'estirava al llit amb el seu millor vestit, amb les mans reposades sobre els budells i deixava que la seva imaginació fes la resta. La carrossa, els cavalls negres, el xofer amb el seu posat serè i la comitiva. Ploraran o riuran? Tant se val, el seu cos serà embalsamat amb un vestit nou, el taüt de feltre color sang l'abraçarà i al voltant les flors fresques, regalimant aigua afruitada li retornaran la vida que li falta.
Jo no m'imagino el meu funeral perquè soc producte del temps al qual visc. Però m'agrada pensar que soc en Federico per un instant, posar-me a la seva pell i sentir la sang bullir d'excitació en recrear els càntics que li entregarien tots els cantaores, seguiriyas dels sentiments més profunds, saetas com brams de cérvol dient adeu a un amic que sempre ha estat, encara mort, donant-nos alegries. Federico va demanar a la germana d’en Dalí, l’Anna Maria, que li fes una foto posant mente cavil·lava sobre el seu final. El dia que va ser assassinat sense funeral, sense rastre de vestits nous o gent plorant la seva ausència la fotògrafa va amagar les imatges. Si el seu destí va ser trist, pitjor era observar aquesta cruel ficciò una vegada mort.