Herbes remeieres
Un metro ple de gent. Imatges de Metròpolis, de Fritz Lang, passen pel meu cap. L'estació de Sagrera plena, han tret l'escala mecànica i s'amuntega la gent a pas molt lent però constant, i en un silenci general que només trenca un altre metro que entra. Rodola més gent cap a l'andana, però jo, per sort, ja puc començar a pujar unes escales per canviar de línia. Em sento com si fóssim formigues. Al final del meu trajecte m'espera la teranyina de la feina, que m'atrapa unes hores contra la meva voluntat. Però encara em queda una mica d'empenta per aconseguir alliberar-me (fins que torni a fer el mateix camí), o per poder imaginar vides millors.
A la mà porto un llibre no gaire apropiat, sobre fer créixer plantes i sentir que la vida és un flux més de la natura, de Henry Beston. De bona gana tindria una casa en un bosc com Beston, però com compro el més essencial per a viure? Com visito als amics? Quina mena de vida en solitud tindria? I per començar pel més important: com aconsegueixo aquesta casa quan som al mig d'una crisi d'habitatge, de poder adquisitiu i amb una bombolla immobiliària que creix sense parar?
Quin camí marquen les teves botes sobre l’herba? I quins passos segueixen a les ferides de la ciutat? Som camí i pèrdua, tot alhora. Sempre ens trobem al mig del no-res, entre la destinació i la recerca del camí correcte, un buit constant. Aquesta absència som nosaltres.