Ginebra i el G7
Les grans protestes del final de segle XX i l'inici del XXI queden tant lluny temporalment i mentalment que hem de llegir llibres d'història per a conèixer-les. Seattle contra l'OMC, Gènova contra el G8, Barcelona contra el banc mundial, i un llarg fil d'explosions populars i internacionals en contra del capitalisme transnacional postfordista i totes les seves organitzacions o eines per al seu reconeixement. Tot això ha quedat enrere, i encara que hem tingut fortes empentes d'organització popular d'espectres polítics variats com certes vagues generals, el 15M, o les lluites contra l'empresonament dels líders de l'1 d'octubre de 2017, les coses han empitjorat considerablement.
Durant aquest cap de setmana el G7 s'ha reunit a Ginebra, i molts milers de persones han sortit als carrers a denunciar la ridícula situació en la qual es troben aquestes assemblees. Per una banda, practiquen i promouen un vassallatge de manual cap al capital transnacional que fa que precisament perdin autonomia com a elements del tauler geopolític. Per l'altra banda, no mouen ni mig dit davant d'injustícies internacionals, o fins i tot en són els promotors i els generadors de lobbies polítics per a evitar represàlies.
Davant d'aquesta situació, aquests manifestants han decidit protestar de dues formes diferents. La majoria han caminat pels carrers de la ciutat, però una petita porció han decidit plantar cara a la militarització dels carrers i a una visita d'uns líders que tenen ben poc d'exemplars. No sorprèn a ningú veure com aquestes persones queden com les "dolentes" en les cròniques, però això ara mateix no és important.
El que s'ha de remarcar és que si unes protestes de baixa intensitat han generat tant de soroll mediàtic, vol dir que hi ha certa por per una nova onada de protestes internacionals en reunions similars a les ja mencionades. Podríem dir que aquests centenars de persones entronquen amb un fil històric de protestes "violentes" que és de sentit comú que tornin a revifar. Aquestes demostracions de poder popular no només eren esclats d'accions coordinades, sinó també catalitzadores d'idees i promotores d'aquestes.
Mai hi havia hagut una classe política global tan desvergonyida en l'últim segle que no tingui conseqüències clares per les seves accions. I encara no ha sorgit el moviment popular que faci front de forma col·lectiva a aquestes polítiques, i no només amb violència: també tornant a generalitzar idees com el decreixentisme, el comunisme llibertari o tantes altres que encara que tinguin molts defensors, per a la majoria de gent són en un calaix esperant ser obert.
Mirar de nou a la història recent crec que és important per entendre el camí del qual ens hem sortit. Lluites com Chiapas o tota l'època de llibertat que ha pogut gaudir Rojava poden servir de brúixola quan no trobem respostes a què fer o com fer-ho. Però no ens oblidem que el nostre context i la nostra societat és inimitable per una altra, i hem de tenir prou imaginació per a adaptar-nos a aquestes noves situacions amb les nostres pròpies eines.