Nou underground
Els grans festivals musicals són paràsits de les ciutats on es presenten. La seva normalització ha portat a ciutats com Barcelona a ser ciutats-festival, una branca més de la ultra-gentrificació que patim. Aquest procés ha acabat convertint la metròpoli en un lloc que per a alguns visitants és només un destí de festa i no de vida o convivència. Fins i tot podríem dir que per a molts habitants locals, l’oci només es pot trobar en aquests esdeveniments.
Als festivals és més important l’assistència (i si pot ser, també la seva documentació) que allò que ofereixen en l'àmbit cultural. Els productes-musicals han omplert els productes-festivals, fins que els segons s’han considerat tan valuosos com els primers. El fet cultural és residual quan tot el projecte és una obra faraònica de maximització de beneficis.
L'objectiu és evident, en comptes de contractar moltes sales de concerts (amb tot el personal que comporta), es tracta que uns pocs escenaris de mides desproporcionades rendeixin molt amb poc personal. Per descomptat que els festivals fan que alguns artistes més petits arribin a molta gent, però això no és l’objectiu. De fet, interessen artistes locals per a apropar i fidelitzar públic local. I això no és tampoc una pràctica exclusiva d'aquest format de música en viu: s’ha fet tota la vida amb bandes o artistes que fan l’obertura per a altres en el mateix concert. No necessitem festivals per a aconseguir que les bandes petites arribin a més gent, sinó organitzadors de concerts amb coneixements de l'escena musical amb la qual treballen.
Apareixerà un nou underground com a resposta a tot aquest panorama? És curiós que encara no s’hagi materialitzat una escena alternativa anticapitalista de masses. Només algun artista puntual té el plaer d’arribar a un gran públic en directe, però no poden dir que pertanyen a un moviment alternatiu popular. Tampoc, ara mateix, hi ha gestos importants per part d'aquests artistes com tocar en espais totalment diferents que sales comercials, o fent concerts benèfics.
En aquest aspecte crec que hi ha un tema molt complicat a canviar per a apropar l'art a la consciència política. No és que els artistes no sàpiguen organitzar esdeveniments, o que no coneguin la dinàmica d’una assemblea, això s'aprèn quan es necessita. El problema greu és que la majoria que poden arribar a ser mínimament populars troben molt més atractiu participar en la indústria musical (festivals, bookers, segells, premsa…) que en qualsevol alternativa que es plantegi com autoeditar-se, organitzar les seves pròpies actuacions, tocar en espais okupats o en festes alternatives de barri, aturant desnonaments, etc. És a dir, utilitzar el seu projecte de forma cultural i política a la vegada.
Per a molts això els converteix en "managers" en comptes d'artistes o artistes de preu molt baix, però no s'adonen que d'aquesta forma és com es coneix a qui t'ajuda, es fan llaços amb la comunitat local, i s'aprèn de les experiències dels altres. I que generant comunitat s'arriba molt lluny! Jo he fet la volta al món sense que em conegui gaire gent, només participant en la comunitat del punk.
El capitalisme ha capgirat la idea de l’art, sigui quin sigui. L’artista ja no és un artista sinó un article de consum i el seu propi venedor. Queda molt camí per fer, però és una feina conjunta la d’ensenyar i promoure formes de vida alternatives a les que ofereix el capitalisme com a única via. Si en una cosa és bo aquest sistema és en fer-nos creure que som lliures d’elegir entre diverses opcions, quan en realitat totes acaben en el mateix lloc.