No hi ha marxa enrere

hidden (desposseit) — Sun, 04 Jan 2026 09:50:00 +0000

Comença a moure’s l’engranatge que ho esclafa tot. Si ara mateix sortís un/a president/a demòcrata, retornaria a Maduro, demanaria perdó i trauria les mans del petroli de Veneçuela? Ho dubto molt. Igual que cap nou dirigent rus retornaria el Donbàs ni cap dirigent israelià, fins i tot dels mes progressistes, retornarien terres als palestins.

El que vull dir és que no hi ha marxa enrere i ara, en un món on pocs actors tenen tant de poder i la resta els hi deuen molt, els organismes internacionals han quedat obsolets. Impera una total impunitat. Ara ja sabem què poden fer sense cap por: qualsevol cosa a qualsevol lloc del món. La megamàquina és el motor, l'estat supranacional la seva forma. A partir d'ara veurem una constant amenaça a la vida [volia escriure les llibertats individuals, però aquestes ja s'havien de defensar] per mantindre l'economia de les superpotències.

Molts asseguren que el capitalisme està desfent-se. La frase enganya, jo no tindria valor per a fer aquesta asserció d'aquesta manera. Podem veure clarament que és un pacient terminal, però aquest estat de desfeta pot allargar-se centenars d'anys sense cap problema. Allò que abans vèiem decaure en pau, ara ho fa entre bombes per a assegurar el poder del capital.

Lawfare bo, lawfare dolent

hidden (desposseit) — Thu, 30 Oct 2025 11:29:00 +0000

Lawfare. Quina paraula. La guerra contra la política, la judicialització de la política, la politització de la justícia. Hi ha qui diu que pateix lawfare, i és ben possible que sigui cert. Hi ha moltes evidències d'aquesta pràctica ara mateix a l'estat espanyol, i compro la retòrica del senyor Sánchez de què existeixen pseudosindicats que es querellen, pseudomitjans que es fan ressò de la causa, i jutges que la treballen perquè arribi a tenir un impacte real. I sí, fan molt de fàstic. Però no ha estat aquest mateix partit el que ha finançat el lawfare contra la política no parlamentària?

Com és ben conegut els últims anys s'han anat destapant una sèrie d'infiltrats policials en espais polítics anarquistes, comunistes, independentistes, sindicats d'habitatge, etc. L'espectre és tan ampli que afecta a tot allò que anomenem moviments populars. Aquests infiltrats no actuaven sota investigació judicial, sinó que, en la meva interpretació personal, ampliaven llistes de noms mentre buscaven algun lloc sucós on ficar-se. Un treball purament polític, ja que no hi havia cap prova o sospita d'il·legalitat que pogués generar aquestes investigacions. És a dir, hi havia una motivació ministerial i no policial.

El PSOE i les seves filials han jugat el joc de les infiltracions, i han donat eines per a la difamació de mentides de tota aquella política no parlamentària, ja que mai han donat respostes reals sobre aquestes investigacions. De fet, les validen i podem estar segurs de què continuen existint. Amb les okupacions han trobat una altra estratègia: que un cos tècnic validi que un espai no és habitable o que potser no es pot utilitzar per al públic. Amb l'excusa del risc d'incendis o problemes estructurals d'un edifici, sempre exagerats i molt poques vegades realistes, s'estan tancant espais de vida per a milers de persones. Espais, en molts casos, de base política i per tant objectiu directe d'aquests governs.

Existeixen riscos en un espai okupat? Sí, però normalment els mateixos que en un habitatge privat. Tota aquesta campanya té a una extrema dreta darrere que està obtenint el rèdit polític real, encara que l'executor sigui, en el cas de Barcelona, el PSC. Dues cares de la mateixa moneda, en això sí que s'entenen. Ens trobarem en uns anys, quan un partit de dretes arribi al càrrec, que diran que els que desallotgen més eren els del Partit Socialista, ja que no els quedarà res per a desallotjar.

Els mateixos que ara mateix estenen mentides sobre l'entorn del senyor Sánchez són els que també menteixen i generen falses inseguretats sobre l'okupació i altres temes. Tot això acaba en investigacions judicials com s'ha vist desenes de vegades que generen la fantasia de l'extrema dreta de que existeixi un grup terrorista entre els moviments populars. Això sí, encara que la gent acabi a la presó, en processos judicials eterns i tota una pressió mediàtica de mitjans públics i privats, poques vegades s'han trobat proves inculpatòries reals. Es poden veure exemples en les operacions Pandora i Piñata, els presos 27F, les detencions de Can Vies, i en general cada vegada que hi ha detencions de persones que provenen d'aquest espectre polític.

En resum, una ficció generada per unes investigacions policials que no es basen en cap indici, un govern que avala, uns mitjans que amplifiquen i mediatitzen vides anònimes fins al moment, i uns jutges que treballen suposant que una clara invenció ("pura literatura", tal com s'han definit en certes ocasions els documents policials) és real.

Hi ha lawfare? Segons la meva opinió, sí. El pateix només el senyor Sánchez? No, i de fet el seu partit és l'impulsor directe d'aquest lawfare. Però hi ha lawfares bons, i hi ha de dolents, i dels dolents millor no en parlem al parlament. Com ell diria, "es que esto es de perogrullo".

Desposseït

No hi ha marxa enrere

Lawfare bo, lawfare dolent