La cultura de les males herbes

2026-05-18T21:50:21.760879+00:00

Allò que jo considero un acte cultural sembla ser una excepció de la norma. La cultura anunciada per l'ajuntament, el museu, o el festival és confosa amb l'oci, és gentrificadora, la trobo alienant en molts casos, i en molts altres la tapadora de quelcom fosc. No vull dir que de vegades no m'agradi el que sigui això, jo soc jo i les meves incoherències, però no comprenc la cultura com un acte de promoció.

Quan tota la capa de mercaderia desapareix aquestes propostes queden orfes de missatge. En elles només queda l'esquelet d'un esdeveniment digne d'un supermercat presentant un nou model de paella. Hi ha molts espais on això no passa, però siguem sincers, tenen poca afluència. Algunes biblioteques generen una agenda molt interessant, igual que molts ateneus i centres socials, més coneguts com a okupes. Però per atzar de la vida, aquest últim mes he estat en una proposta que m'agradaria compartir com a exemple, i no prové de cap d'aquests espais que tant freqüento. Ho vull compartir perquè crec que una bona organització, programació cultural i execució és digna de ser coneguda i pot generar idees i debat.

Fa unes setmanes celebraven trenta anys del Centre d'Art i Natura de Farrera amb l'esdeveniment Lo Cireral. Farrera és un petit poble tot de pedra, a més de 1300 m d'altitud i on no crec que hi visquin gaire més d'un centenar d'habitants tot l'any. En aquest indret al bell mig dels Pirineus ens vam concentrar desenes de persones per a escoltar a catorze poetes i poetesses que ens van llegir alguna de les seves increïbles obres.

Repartits per tot el poble, els artistes rebien grupets de quinze persones que s'apropaven a ells en un recorregut pautat. No podíem aplaudir, i quan acabava la lectura, un gest de l'artista amb les mans en la direcció del recorregut ens indicava que havíem de marxar. S'escoltava el frec dels abrics i a vegades un lleu xiuxiueig, però en general, es podia sentir un respecte majúscul, i quasi s'escoltava el run-run del cervell processant-ho tot.

Em van agradar molt totes les lectures, encara que destacaré les d'Enric Casasses, Mireia Calafell, Pol Guasch i Blanca Llum Vidal. Amb totes vaig gaudir, vaig sentir el ritme dels versos i el puny de les paraules, però la que em va deixar especialment trastocat va ser la del Biel Mesquida.

Dedicada a un dels últims afusellats pel franquisme, Txiki, les seves paraules ens van portar a un jove que, amb una càmera Súper-8 i un esprai, enregistrava com escrivia "T-X-I-K-I" en una paret del cementiri de Cerdanyola. Després, la mare de l'assassinat pel règim, cantava una cançó que el mateix Mesquida va entonar. Jo diria que tots els presents ens vam emocionar, Mesquida inclòs, i fins i tot una persona va intentar aplaudir, però es va contenir.

Al cotxe, ja de tornada, vaig pensar que aquesta edició de Lo Cireral era com una fàbrica de poetes. Segurament aquesta representació de la poesia catalana en la qual m'havia submergit amb tots els sentits despertava quelcom per dins de tots els visitants. En el meu cas, va generar una tensió creadora bastant intensa.

Vaig recordar una petita carta de Kurt Vonnegut (que fàcilment podria ser mentida, però m'agrada) on, després de ser contactat per un estudiant, va respondre amb uns deures per a fer a la nit. La tasca era un petit poema de sis línies assegurant-se que rimava i que l’alumne hi posava tot el seu esforç. Després, sense compartir-lo amb ningú, s'hauria d'esquinçar i repartir per diferents papereres.

Vonnegut assegurava que aquest infant aprendria quelcom nou sobre allò que portava per dins. En la meva humil opinió com a no-poeta i acumulador de tota creació penso que l'últim pas no cal. Però sí que em feia pensar que si els participants de Lo Cireral féssim aquest exercici de segur que molts es descobririen com a escriptors en alguna forma. O com a mínim, igual que jo, perdrien la por d'escriure poesia.

Actes com Lo Cireral, l'aniversari de dues setmanes de programació de La Cinètika, la fira Literal, o el Malas Artes alimenten el cervell en molts sentits. Entenc la proposta i comprenc tant la necessitat com l'objectiu. Generen converses, ens apropen a la gent del nostre voltant sense que l’oci sigui la principal raó de trobada i fan que escrigui aquestes línies. Donaré suport sempre aquesta cultura que neix i creix com les males herbes: on no se l’espera.

Diuen que aquelles (plantes comestibles que creixen a les vores dels camins)[https://desposseit.anarchy.pub/fa-olor-de-mel-a-collserola/] són bordes. Que amarguen, que són difícils de pair, dures si no se les cuina molt bé, que estan ja menjades per cucs i se les ha de netejar la terra. Que són fàcilment confoses per plantes verinoses, que creixen on no hi ha més vida. En general, diuen i diuen, només per a generar por de provar-les, perquè no se les conegui i continuem comprant les varietats més domesticades. Però som molts que quan més ens diuen que quelcom no s'ha de tocar o conèixer, allarguem la mà. Això, tot això, és la cultura que jo busco.

Durant molts anys he estat tocant en una banda, on sempre, al final de cada concert cridava: visca el punk i l'anarquia! Ara voldria dir: visca el punk, l'anarquia i la poesia!

Ja albiro la primavera

2026-02-10T11:06:14.880523+00:00

A Barcelona sembla que ens acostem a poc a poc a la primavera. Les herbes han començat a treure el cap, i això que no són conscients de quin món tenen per davant. No coneixen res més que aquell crostó de terra que pum!, de cop i volta ja no hi és, i ara un bri d'herba verda i brillant contrasta amb la terra negra.

Han seguit la crida del sol cap amunt, però també han parat l'orella al so de l'aigua en direcció contrària. Han fet arrels, contactat amb allò que els envolta, i han decidit si sortien o no. Al final han dit que sí a l'assemblea. I ara són desenes de petits caps verds brillants que em miren i si paro atenció de segur que els escolto i els veig moure les seves dues petites fulles, els cotiledons, icona de la vida, demostració de la força emmagatzemada en allò tan petit, aquell embrió anomenat llavor.

I si aquesta menudesa, aquest embrió de planta, té la força de mirar endavant i enrere sense gens de por, nosaltres hauríem d'aprendre d'aquesta senzillesa, de la més gran i humil forma de ser, de la simple existència sense floritures i necessitats més enllà del que és bàsic com la llum, els nutrients i l'aigua. Les vaig plantar amb decisió abans de pujar un cap de setmana a Sort. Era l'hora de començar el meu jardí d'herbes, tal com ens ha ensenyat Henry Beston. Vaig escollir sajolida i pastanaga silvestre. A l'altre balcó vaig agafar una petita mostassa silvestre de Collserola que ha arrelat prou bé i té moltes fulles noves.

Igual que el verd vital d'aquestes primeres fulles contrasta amb la terra, la terra i les plantes contrasten amb allò que ens envolta a la ciutat. El formigó, el no-res, l'absència de vida i la pol·lució constant. Observant-les podem arribar a oblidar que som en una xarxa d’edificis grisos, ens arrelem una mica també i fem del nostre espai vital quelcom una mica menys antinatural.

L'altre dia, en un bosc del Pallars ben nevat no s'escoltava quasi res, només el Sol. La seva calor fonia lleugerament la neu acumulada als avets que queia sobre més neu, flonja, suau. I semblava que el cop pogués ser estrepitós, però era com una ploma xopa d'aigua. Pffshh. I la neu s'escampava. Un so de gel lliscant sobre gel, molt curt i una branca gronxant. No hi havia ningú, el vent havia descansat una estona, així que la soledat i el silenci podien arribar a ser totals tret d'aquests moments.

Fins i tot els animals habituals com els ocells o els cabirols havien fugit de l'enorme capa de neu sorda, que emetia un so negatiu i ho atrapava tot. Un metre de cobertura que no només afavoria el silenci, sinó que també impedia l'accés a l'aliment. Volia veure alguna bestiola, i buscava i buscava, però no em trobava ni a mi mateix de tan absort que estava amb els últims arbres que podia arribar a albirar.

El bosc olorava i escoltava, entenia el meu objectiu de recerca. Els pocs animals que quedessin s'havien allunyat amb el so de les raquetes i la pudor de crema solar. Si has llegit a Irene Solà suposo que també ets de les persones que s'imaginen la por del cabirol quan sent la presència humana. Han passat anys i no em puc desfer d'aquest capítol a la meva imaginació.

El fred em punxava a les galtes vermelles i em feia recordar que encara queda hivern. Que el sol és dèbil, i que de moment, guanya el gel. Les llavors esperen, pacients, el moment correcte. A un centenar de kilòmetres més enllà no ho sembla i floreix l'ametller, però aquí encara no es pot plantar res, i la primavera, si s'albira, és durant les hores que el sol desfà una mica de neu. Pffshh.

He llegit "Ser naturaleza" d'Andrea Staid i m'ha encantat. A la llibreria Natura Llibres d'Alins, on també vaig comprar en el seu moment les llavors de sajolida i pastanaga silvestre, vaig aconseguir el llibre "Plantes medicinals de Catalunya" d'Ugo D'Ambrosio, Teresa Garnatje, Airy Gras, Montse Parada i Joan Vallès. Em tenen vibrant per cada planta que trobo al meu voltant en cada passejada. La primavera va ser impressionant l'any passat, aquest sembla que també ho serà amb tanta pluja. Aprofiteu per sortir a sentir la natura i les fitocides del bosc, veureu que cada dia hi ha un paisatge nou!

Desposseït

La cultura de les males herbes

Ja albiro la primavera