Desposseït

Ja albiro la primavera

hidden (desposseit) — Tue, 10 Feb 2026 10:08:00 +0000

A Barcelona sembla que ens acostem a poc a poc a la primavera. Les herbes han començat a treure el cap, i això que no són conscients de quin món tenen per davant. No coneixen res més que aquell crostó de terra que pum!, de cop i volta ja no hi és, i ara un bri d'herba verda i brillant contrasta amb la terra negra.

Han seguit la crida del sol cap amunt, però també han parat l'orella al so de l'aigua en direcció contrària. Han fet arrels, contactat amb allò que els envolta, i han decidit si sortien o no. Al final han dit que sí a l'assemblea. I ara són desenes de petits caps verds brillants que em miren i si paro atenció de segur que els escolto i els veig moure les seves dues petites fulles, els cotiledons, icona de la vida, demostració de la força emmagatzemada en allò tan petit, aquell embrió anomenat llavor.

I si aquesta menudesa, aquest embrió de planta, té la força de mirar endavant i enrere sense gens de por, nosaltres hauríem d'aprendre d'aquesta senzillesa, de la més gran i humil forma de ser, de la simple existència sense floritures i necessitats més enllà del que és bàsic com la llum, els nutrients i l'aigua. Les vaig plantar amb decisió abans de pujar un cap de setmana a Sort. Era l'hora de començar el meu jardí d'herbes, tal com ens ha ensenyat Henry Beston. Vaig escollir sajolida i pastanaga silvestre. A l'altre balcó vaig agafar una petita mostassa silvestre de Collserola que ha arrelat prou bé i té moltes fulles noves.

Igual que el verd vital d'aquestes primeres fulles contrasta amb la terra, la terra i les plantes contrasten amb allò que ens envolta a la ciutat. El formigó, el no-res, l'absència de vida i la pol·lució constant. Observant-les podem arribar a oblidar que som en una xarxa d’edificis grisos, ens arrelem una mica també i fem del nostre espai vital quelcom una mica menys antinatural.

L'altre dia, en un bosc del Pallars ben nevat no s'escoltava quasi res, només el Sol. La seva calor fonia lleugerament la neu acumulada als avets que queia sobre més neu, flonja, suau. I semblava que el cop pogués ser estrepitós, però era com una ploma xopa d'aigua. Pffshh. I la neu s'escampava. Un so de gel lliscant sobre gel, molt curt i una branca gronxant. No hi havia ningú, el vent havia descansat una estona, així que la soledat i el silenci podien arribar a ser totals tret d'aquests moments.

Fins i tot els animals habituals com els ocells o els cabirols havien fugit de l'enorme capa de neu sorda, que emetia un so negatiu i ho atrapava tot. Un metre de cobertura que no només afavoria el silenci, sinó que també impedia l'accés a l'aliment. Volia veure alguna bestiola, i buscava i buscava, però no em trobava ni a mi mateix de tan absort que estava amb els últims arbres que podia arribar a albirar.

El bosc olorava i escoltava, entenia el meu objectiu de recerca. Els pocs animals que quedessin s'havien allunyat amb el so de les raquetes i la pudor de crema solar. Si has llegit a Irene Solà suposo que també ets de les persones que s'imaginen la por del cabirol quan sent la presència humana. Han passat anys i no em puc desfer d'aquest capítol a la meva imaginació.

El fred em punxava a les galtes vermelles i em feia recordar que encara queda hivern. Que el sol és dèbil, i que de moment, guanya el gel. Les llavors esperen, pacients, el moment correcte. A un centenar de kilòmetres més enllà no ho sembla i floreix l'ametller, però aquí encara no es pot plantar res, i la primavera, si s'albira, és durant les hores que el sol desfà una mica de neu. Pffshh.

He llegit "Ser naturaleza" d'Andrea Staid i m'ha encantat. A la llibreria Natura Llibres d'Alins, on també vaig comprar en el seu moment les llavors de sajolida i pastanaga silvestre, vaig aconseguir el llibre "Plantes medicinals de Catalunya" d'Ugo D'Ambrosio, Teresa Garnatje, Airy Gras, Montse Parada i Joan Vallès. Em tenen vibrant per cada planta que trobo al meu voltant en cada passejada. La primavera va ser impressionant l'any passat, aquest sembla que també ho serà amb tanta pluja. Aprofiteu per sortir a sentir la natura i les fitocides del bosc, veureu que cada dia hi ha un paisatge nou!

Et trobarem a faltar

hidden (desposseit) — Thu, 16 Oct 2025 08:54:00 +0000

Jo no sabia el que era tenir companyia animal fins fa només tres mesos. Els dies de total entrega a les cures, la pedagogia i el joc, aquestes activitats que no deixen espai per a res més. Cuidar, estimar, no són tasques senzilles, però que més volem fer?

Una gossa va entrar per la porta de casa a inicis de juliol i va ser la joia de la nostra vida. No hi ha res comparable al goig de viure compartint la vivència, l'espai i el temps. Tot això amb un ésser que no comprèn el món com nosaltres, i que necessita una guia, una llum que faci més senzilla la tasca de néixer gos en un món d'humans. L'entrega, doncs, va ser total.

Vam portar-la a tot arreu. Per les petites pujades de Collserola, tot buscant herbes remeieres (ella buscava trossos de menjar d'algun despistat). Als Pirineus on va flipar amb els cavalls, les vaques, les ovelles i els rucs. Pels carrers de Sant Andreu on hi havia molta merda per a olorar. Fins i tot es va passejar pel centre de Barcelona, encara que no semblava gaire impressionada (perquè no va trobar menjar, segurament).

Les coses van començar a torçar-se fa cosa d'un mes. No entraré en detalls perquè no cal, però aquesta gosseta viu amb nervis i por, i ens vam quedar totalment incomunicats amb la intenció de fer-li la vida tan còmoda com siga possible. Però en aquest procés nosaltres perdíem mentre ella quedava en un constant estat d'estrès i por. Viure davant d'una de les artèries de Barcelona no funciona bé per a gossos que no han viscut a la ciutat, com suposem que és el cas.

Ens vam posar en mans de professionals, però l'angoixa va augmentar i ens va començar a mossegar per a demanar coses. El camí cap a la tranquil·litat i el benestar de les dues parts cada vegada era més llarg tal com ens confirmaven des de fora. Al final vam prendre una de les decisions més dures de la nostra vida, aconsellats pels experts en la matèria. Aquesta gossa que tant ens havia donat i a qui li havíem ofert tot el que teníem i més sense demanar res a canvi podria viure molt millor en una altra casa. El cor se'ns ha trencat en mil i no hi ha llàgrimes suficients.

Jo no sabia el que era tenir companyia animal fins fa només tres mesos. Ara sé que és amor incondicional en ambdues direccions. Et trobarem a faltar.

Herbes remeieres

hidden (desposseit) — Thu, 09 Oct 2025 08:40:00 +0000

Un metro ple de gent. Imatges de Metròpolis, de Fritz Lang, passen pel meu cap. L'estació de Sagrera plena, han tret l'escala mecànica i s'amuntega la gent a pas molt lent però constant, i en un silenci general que només trenca un altre metro que entra. Rodola més gent cap a l'andana, però jo, per sort, ja puc començar a pujar unes escales per canviar de línia. Em sento com si fóssim formigues. Al final del meu trajecte m'espera la teranyina de la feina, que m'atrapa unes hores contra la meva voluntat. Però encara em queda una mica d'empenta per aconseguir alliberar-me (fins que torni a fer el mateix camí), o per poder imaginar vides millors.

A la mà porto un llibre no gaire apropiat, sobre fer créixer plantes i sentir que la vida és un flux més de la natura, de Henry Beston. De bona gana tindria una casa en un bosc com Beston, però com compro el més essencial per a viure? Com visito als amics? Quina mena de vida en solitud tindria? I per començar pel més important: com aconsegueixo aquesta casa quan som al mig d'una crisi d'habitatge, de poder adquisitiu i amb una bombolla immobiliària que creix sense parar?

Quin camí marquen les teves botes sobre l’herba? I quins passos segueixen a les ferides de la ciutat? Som camí i pèrdua, tot alhora. Sempre ens trobem al mig del no-res, entre la destinació i la recerca del camí correcte, un buit constant. Aquesta absència som nosaltres.