La mort imaginada

2025-12-27T15:07:36.370279+00:00

Com una capa llefiscosa la vida goteja al nostre voltant. Ens han donat un temps determinat, les hores van passant i les Moires trenen el fil de la vida fins que el tallen. Tota la humanitat ha rumiat sobre aquesta qüestió que potser avui dia ja no ens desperta gaire passió. Tres dones filadores, la mort com a personificació en fosca segadora d'ànimes i els memento mori de la pintura flamenca. La mort és tabú, i encara que tenim un problema greu a la nostra societat amb temes com el suïcidi sembla que no es vulgui parlar d'això.

Vivim a una era atabalada, on no hi ha cap mena de descans i per descomptat no hi ha gaires conclusions perquè no es valora el temps per pensar. No sé si això és generacional, però em fa la impressió que ens ensenyen a buscar solucions a efectes i no a causes. Potser és la manca de temps. Hi ha generacions senceres acostumades a un ritme de vida trepidant que també generen noves formes de pensar adaptades a les seves possibilitats; és a dir, amb temps limitat. La mort, en una era cientifista i de recerca d'idees útils queda apartada, ja que pensar en quelcom que passarà per molt que t'hi capfiquis s'ha tornat un acte de la més gran absurditat.

I tot això em porta pel raval de la vida de Federico García Lorca, poruc com ell sol. Ell temia a la mort, la seva carn podrida, tot un procés fastigós i a la vegada inevitable. La temia tant que se l'imaginava dia si dia també fins al punt de tenir certa reverència per aquesta situació que només passa una vegada a la vida. La gent s'imagina el seu casament, el naixement del seu fill, la festa que es farà després i el goig amb què brindaran, ballaran, es besaran, faran l'amor, cantaran amb amics, riuran i, borratxos, perdran el seny en la seva felicitat. Però això pot passar més d'una vegada, qui sap quantes! García Lorca en canvi s'imaginava el seu funeral. S'estirava al llit amb el seu millor vestit, amb les mans reposades sobre els budells i deixava que la seva imaginació fes la resta. La carrossa, els cavalls negres, el xofer amb el seu posat serè i la comitiva. Ploraran o riuran? Tant se val, el seu cos serà embalsamat amb un vestit nou, el taüt de feltre color sang l'abraçarà i al voltant les flors fresques, regalimant aigua afruitada li retornaran la vida que li falta.

Jo no m'imagino el meu funeral perquè soc producte del temps al qual visc. Però m'agrada pensar que soc en Federico per un instant, posar-me a la seva pell i sentir la sang bullir d'excitació en recrear els càntics que li entregarien tots els cantaores, seguiriyas dels sentiments més profunds, saetas com brams de cérvol dient adeu a un amic que sempre ha estat, encara mort, donant-nos alegries. Federico va demanar a la germana d’en Dalí, l’Anna Maria, que li fes una foto posant mente cavil·lava sobre el seu final. El dia que va ser assassinat sense funeral, sense rastre de vestits nous o gent plorant la seva ausència la fotògrafa va amagar les imatges. Si el seu destí va ser trist, pitjor era observar aquesta cruel ficciò una vegada mort.

Acomiadar-se de gent coneguda

2025-12-19T12:43:30.387647+00:00

Ha mort Martin Parr. Fa molt que no penso en ell, però quina llàstima més gran no haver-lo vist mai en persona. No sé per què ens passa això. Voler veure algú que és viu per si de cas mor, diria que és d’allò més sociòpata. Imagina que vas a un acte on hi ha aquest personatge mític que et fa curiositat i et pregunten. No, res, jo he vingut per si de cas. Que ja està gran, que d’aquí res la palma, que ho diu tothom que l’has de veure abans que mori. Etcètera.

És cert que de Parr no tenia aquesta idea desbloquejada fins que no ha mort. Vaig intentar anar a unes “masterclass” que va fer diria que al MACBA fa uns anys, però eren molt cares. Moltíssim. No us mentiré, el vaig engegar a la merda quan vaig veure el preu. Ja m’ha passat amb més d’un fotògraf i és una pena. Aquest com a mínim era part de la història de la fotografia, que hi ha d’altres que demanen molt més per una paella a casa seva i la seva obra és més que dubtosa en molts aspectes. Qui està en aquest món ja sap de qui parlo.

Però sortint d’aquest jardí que m’he ficat jo sol, qui sí que vull veure abans que mori i ho tinc molt clar és Werner Herzog. No sé si ho aconseguiré, però la meva obsessió amb ell frega la insanitat. Sé més coses d’ell que d’algunes persones properes, i ha fet algunes xerrades els últims anys per Barcelona, però mai he arribat a temps per agafar les entrades. M’encantaria escoltar aquest accent tan particular en persona, amb el seu to hipnotitzant. Vull que Herzog sigui el meu oracle, que em reveli els secrets de la vida, allò que viu sota les capes més avorrides de l’existència.

Com Herzog, hi ha persones que tenen una mena d’aura especial. La Patti Smith igual. Va visitar la ciutat fa poc, però em fa una mica de pal el format dels seus concerts actuals. M’encantaria sentir-la parlar només de literatura, de les seves obsessions que calen a tot allò que publica. Que vol parlar de Rimbaud, Walt Whitman o de Thoreau durant deu hores? Jo contentíssim d’escoltar-la. I si vol parlar de la seva vida també, que no és poca cosa.

Hi ha més gent que voldria veure en persona, però no sé si faria gaires esforços. Margaret Atwood, David Graeber (EDIT: sembla que ja és mort), Alec Soth, o Rebecca Solnit. I que m’hagi quedat amb ganes de veure n’hi ha molts, moltíssims, però diré quatre: Lemmy de Motörhead (tocant, no parlant que de segur feia fàstic), Ursula K. Le Guin, Mike Davis, i finalment Jill Freedman.

Hi ha vegades que m’he trobat amb gent que admiro sense voler, com quan Murray Bowles, un fotògraf del qual ho vaig aprendre tot sobre fotografia a concerts, va estar en un concert que vam fer a Califòrnia fent fotos. El problema és que em van dir que era ell quan érem de camí a la següent ciutat. Pocs mesos més tard va morir. També vaig trobar-me una vegada a J Mascis a la sortida d’un Primavera Sound. Estava demanant polsera i targeta als que sortien i en la dèria per demanar a tothom esquivant als seguratas no em vaig fixar a qui em dirigia. Em van dir “we are artists!” i vaig necessitar 10 segons per adonar-me que acabava de demanar entrar gratis a J Mascis i la seva família. Molt fort. Després em van intentar relacionar amb una trama de revenda d’entrades, però això és una altra història.

En resum, que quina llàstima la mort de Martin Parr. D’ell he après molt del que sé de fotollibres, i crec que molta gent també ha pogut aprendre dels seus textos, xerrades i exposicions comissariades. Mentre la seva fotografia queda emmarcada en una nova branca del pop art tardà, abraçant el souvenir de llibreria de museu, tota la resta de coses que va fer són històriques. I no ho dic perquè les seves fotos no siguin bones, el context social en el qual vivim ha fet que no les pugui ni veure, però són molt bones. Per cert, les fotos de la platja les va fer també quasi a la vegada Carlos Pérez Siquier, o potser abans. Val la pena donar una ullada a les sèries d’aquest fotògraf que també va morir fa quatre anys.

Desposseït

La mort imaginada

Acomiadar-se de gent coneguda