Desposseït

La carn podrida

hidden (desposseit) — Sat, 28 Mar 2026 23:52:00 +0000

He tornat a pujar al metro dia si dia també. La carn podrida ha tornat a actuar. Sembla que m’he de fer càrrec d’una taca genètica sobre la que no tinc cap control. Primer va caure sobre nosaltres ensenyant-nos els ullals però sense mossegar. Un primer ensurt. Van passar els mesos amb normalitat, però ara les dents s’han clavat fins a esgarrapar el teixit edipòs.

Hematoma cerebral, pèrdua de control sobre una cama i un braç, i un cos pesat que cau sobre un llit sense possibilitat de funcionament autònom. Cau el menjar sobre el pit, i entre bromes (l’únic que ens queda, fer bromes) teixim amistat amb un grup de gent que desitjaria no haver conegut mai: el personal sanitari.

Però, què puc dir? Sort que son allà, en aquell edifici higienitzat, on el disseny queda reduït a una massa homogènia i blanca o grisa de “boxes” amb diferent maquinaria especialitzada. On les persones son el número de l’habitació, i l’olor a desinfectant infecta el meu olfacte. Entre tot això, l’única cosa que ens recorda que som a la Terra són aquells humans de profunda paciència i coneixements sense fi. Persones que, tot i que no voldria haver conegut mai, ara voldria abraçar i agraeixo infinitament la seva tendresa en cada paraula i moviment.

La carn podrida no para d’extendre’s. Els seus tentacles s’allarguen i s’arronsen, i passen fins i tot per la genètica, afectant-me a mi també. Com a portador de tot allò que la natura ha decidit que jo porti del meu pare, puc tenir també aquesta petita malformació del cervell que genera tota mena de resultats indesitjats. Que en aquest diari quedi constància que pateixo per aquesta herència tan poc agraïda pel cos que l’alberga.

Però el dia a dia no tracta del futur, d’un mal desconegut en existencia i en extensió. Ara el problema és el present tan incert de les cures constants, de les quatre hores de metro diàries, dels horaris de l’hospital incompatibles amb els de la meva vida. I l’única via de transitar això sembla ser deixar-ho tot sense mirar enrere i deixar-me endur per una corrent que no controlo.

Miro el metro i em sembla un altre “box”. Aquesta habitació compartida és la meva sala d’estudis ara, l’espai per a escoltar música, on tinc els pitjors atacs d’angoixa i on escric. He tornat a pujar al metro dia si dia també. Mentre uns no poden sortir de la seva habitació d’hospital jo entro en aquesta per a arribar fins a ells.

Biblioteca Marginal: els objectes de la fotografia

hidden (desposseit) — Sun, 22 Feb 2026 09:53:00 +0000

El nostre entorn està en constant procés de canvi. No importa el que mirem, siguin objectes humans, paisatges, el cel, un arbre o una persona. Tal com intuïa Kropotkin, tot el que veiem és producte de la concatenació d'accions del passat, siguin milions d'anys d'existència de la Terra o una societat de milers d'anys en el nostre cas.

Som una acumulació, un recipient que mai està del tot ple i que de segur no és buit, ja que tenim una motxilla darrere ben carregada. Però hi ha espai infinit per a tot el que vingui. Això és el que fa que siguem com som, que tinguem el que tenim, i que visquem en un lloc tal com és ara mateix.

No sé fins a quin punt els fotògrafs pensen en aquestes coses. A través de la pràctica fotogràfica es poden arribar a albirar alguns canvis, els més petits de tots, encara que visualment són impactants. Els canvis més grans, però, queden lluny i no sabem si mai podrem utilitzar imatges per a trobar les diferències entre èpoques molt espaiades. Qui sap durant quants anys es pot mantenir una imatge fotografiada, un dels objectes més fràgils que existeixen.

Però les fotografies que ens ocupen en aquest capítol de la biblioteca marginal no aparenten fragilitat. El que si mostren són detalls del nostre entorn congelats al temps, que fins i tot poden desaparèixer molt aviat o ja ho han fet. O que potser, gràcies a la fotografia, no ho han fet. Entrem en matèria per a entendre-ho.

Irene Visa - Twentysix Casetes del Delta (2022)

El món de la fotografia és molt autoreferencial, i aquest és un bon exemple. Ed Ruscha va publicar el fotollibre anomenat Twentysix Gasoline Stations en 1963 (mireu-lo aquí, encara que una mica malament escanejat), conegut com un dels primers llibres d'artista o fotollibres d'autor. Aquesta publicació ha estat imitada moltes vegades, fins a arribar a ser un gènere en si mateix, ja que podríem fer una llista de desenes de llibres que la reprodueixen.

A casa nostra no hi ha gaires exemples que jo conegui, encara que de segur existeixen. Fa pocs anys, en 2022, va aparèixer Twentysix Casetes del Delta, una idea brillant firmada per Irene Visa d'un projecte que jo sempre he volgut fer quan he estat en aquella zona. Les petites construccions, envoltades de camps d'arròs i en un paisatge pla i repetitiu són perfectes per a aquest tipus de sèrie, i més encara si es vol imitar el projecte de Ruscha.

Com a projecte fotogràfic compleix amb tots els requisits per a encantar en aquest món de les imatges: fa referència a un treball molt conegut, la presentació és excel·lent, és una sèrie prou llarga i sòlida d'un tema concret, i estèticament és impecable. Les casetes del delta, a més, desapareixeran en algun moment igual que les gasolineres d'Ed Ruscha. De fet, qui sap quantes imatges d'aquest treball ja han canviat per complet després dels últims episodis de pluges i vent. Si voleu fer una sèrie fotogràfica penseu en fer quelcom semblant, aprendreu moltíssim.

Richard Misrach - Grapestake Gallery Exhibition Catalogue (1979)

Unes petites muntanyes pedregoses s'entreveuen sobre el desert a la llum de la nit. Al voltant del subjecte s'expandeix una llarga llista d'espais que per a molts són simplement el no-res. Però per a Richard Misrach això no és cap problema. Recuperant l'essència de molts treballs de Walker Evans i la seva fotografia amb objectiu vernacular, aquest no res esdevé subjecte. Com si fos un model, Misrach retrata el desert amb totes les seves cares. I també els seus habitants: cactus, pedres, matolls en aparença secs i durs, però vius i de formes quasi d'un altre planeta. Aquesta absència de res d'interès es converteix en una font d'inspiració i vida en mans de Misrach, que de nit i amb un flash estroboscòpic, va posar llum a la foscor (perdoneu-me per la frase).

Per cert, m'encanta que Rebecca Solnit ha treballat fent textos i xerrades amb el treball de Misrach moltes vegades, tot un indicador de qualitat en el seu treball i com a persona.

Pia Paulina Guilmoth & Jesse Bull Saffire - Fishworm (2025)

Ja he comentat que la fotografia és autoreferencial, i en els últims anys encara ho ha estat més. Personalment, jo tinc una obsessió amb fer fotos de fotos. Tota aquella foto impresa fotografiada amb l'entorn on és presentada sempre em crida molt l'atenció. Les relacions generades entre l'espai i la imatge no solen ser gaire adients. Suposo que és per culpa de la influència de Moriyama i altres japonesos. Em puc imaginar que Pia Pauline Guilmoth (la meva fotògrafa actual preferida, parlaré d'ella en altres posts) i Jesse Bull Saffire també tenen un interès en quelcom semblant. Però en comptes de buscar on és presentada la imatge han buscat imatges impreses, les han extret del seu context i les han barrejat fent que es relacionin entre si en una nova seqüència.

L'origen de les imatges és variat, però afegeix informació molt valuosa a la sèrie. Van trobar una col·lecció de pornografia gai a les escombraries d'un polític local, diaris antics en cases abandonades, fotografies d'àlbums familiars, fotos llançades a la paperera o trobades en mercats de segona mà, revistes antigues, etc. Tot això passat per un sol filtre, una fotocopiadora que es van trobar el dia dels mobles (allà és un sol dia a l'any) sota la pluja. A tot aquest batibull van afegir fotografies fetes per ells amb càmeres digitals dels 2000 de vuit megapíxels.

Moltes d'aquestes fotografies ja haurien desaparegut si no fos per aquest treball. No contenien res d'interès per a la majoria de gent, i a través de la pràctica d'aquests dos artistes han trobat una nova vida. Potser no té gaire interès tampoc aquest treball per a molta gent, a mi personalment em fascina tant per la idea (que no és nova, en absolut) com per l'estètica. Caminant entre l'excentricitat i el mal gust de Gummo i un hiperrealisme que xoca amb les idees que tenim de la societat en que vivim és impossible que aquestes imatges em deixin indiferent. El llibre, per si us interessa, encara es pot comprar en la increïble editorial Void, d'Atenes.

La IA és una merda com una catedral

hidden (desposseit) — Wed, 18 Feb 2026 08:02:00 +0000

Llegir articles en blogs personals sobre la IA dient que és una eina molt útil i no-sé-què em fa posar malalt. A les persones que escriviu aquesta mena d’històries ridícules: feu vergonya. Esteu menjant cul de les grans tecnològiques i poc més. Teniu fe però cap coneixement, i a sobre ens voleu vendre que en sabeu més que la resta o que teniu la clau de l'èxit: sou la representació humana de la venda de fum la IA, i per això us ha atrapat i la reproduïu. Sou exactament l'objectiu d'aquesta competició de veure qui demostra ser més imbècil, i us asseguro que esteu guanyant. Us penseu que la IA és una entitat supercomplexa, però sou com el vell que trobava un misteri en com funcionava el DVD mentre que el nen el programava sense dificultats. Però no vull escriure aquest article només per insultar, sinó per a també afegir potser una mica d’informació al debat.

Us explicaré la meva experiència personal. Treballo desenvolupant software i, per desgràcia per a mi i tots els meus companys, també treballo desenvolupant “AI first products” o el que sigui que signifiqui. Recordeu allò del “bio”, “eco” o qualsevol altra etiqueta de l'estil que feia vendre? Bé, això és exactament igual. A la meva feina tenim eines que fan el mateix (i molt millor) que la "IA" que hem desenvolupat, però ara la tendència és que tot estigui en un xat. Doncs tal com ens han demanat hem fet que aquestes eines estiguin accessibles al xat. Els clients flipen i diuen hòstia, quina eina més guapa la IA, però quan van a l'altra pantalla que fa exactament el mateix (de fet, millor) els hi sembla tot massa ordinari per a comentar-ho.

Amb els xatbots generalistes ha passat alguna cosa semblant, en comptes de buscar a Google i passar un minut discernint entre el que t’interessa i el que no, ara reps una informació en deu segons que no pots comparar amb altres resultats i que si no és el que esperes (perquè ja saps una mica del tema i entens que allò no té gaire sentit) t'embarques en una espiral de preguntes i respostes, i fins i tot acusacions (“això d’on ho treus??”, “Ai perdona m’ho he inventat tens raó”, etc.) amb una màquina. És com parlar amb una paret d'una habitació buida i esperar que retorni quelcom diferent de l'eco de la nostra veu.

Sent realistes això d'adaptar un programari ja produït a què sigui accessible en un xat amb la IA són poques hores de feina i ho tens enllestit. Una vegada fet, ja ens podem posar l'etiqueta i tots contents (clients i empresa). Però on afecta de veritat aquesta campanya de màrqueting i on comproves que ha funcionat molt bé és al dia a dia de la meva feina. Fa uns deu anys que programo, i uns cinc que reviso codi d'altres habitualment, i mai de la vida havia corregit tantes línies de codi que no serveixen per a res. És greu fins al punt que jo he deixat de programar molts dies només per a corregir codi escrit per la IA, ja que generava problemes greus de seguretat i rendiment. Això que la IA ens fa guanyar temps és una mentida gegant que no només s'han empassat tots els empresaris sense excepció, sinó que a més repeteixen sense parar.

Per política d'empresa jo he d'utilitzar la IA diàriament. Tinc un "agent" que suposadament ha de fer el codi per mi o ajudar-me bastant en les meves tasques. També suposadament usem els LLM més potents que existeixen, i paguem una pasta per a tenir-los. A més tenim cursos que han costat molts milers d'euros que ens han ajudat a saber exactament com funciona tot aquest merder i com fer que treballi de la forma més precisa i eficient possible. I amb tot i això no podria dir un sol moment que la IA m'hagi ajudat d'una forma ràpida i eficaç. Quan pot funcionar millor és quan s'han de copiar i enganxar fitxers canviant un nom, però fins i tot en aquests casos és tan lenta que ho faig jo més ràpid i m'asseguro no haver de fer correccions.

La inversió que s'està fent ara mateix en IA a la meva empresa supera en anys llum qualsevol inversió feta en formació i contractació. Això vol dir que si hi havia 100.000 € anuals que es podien convertir en dues persones noves contractades amb un bon sou, ara amb el mateix import tenim una subscripció de lliure accés a una IA que genera problemes constantment. Però evidentment això era un exemple, la realitat és que estem parlant de quantitats molt més grans, de desenes de milions d'euros invertits a vendre fum només a la meva empresa. És a dir, de centenars de persones que es podrien contractar amb aquests diners per a desenvolupar projectes interessants, que serien molt més hàbils que aquesta eina feixuga i poc precisa, que no sabrem mai quan funcionarà bé i que té costos molt més alts que les persones.

Que la IA generarà nous llocs de treball és mentida. La inversió feta clarament apunta que la major part del pressupost està destinat ara mateix a l'estètica, a l'embolcall del producte, i no als treballadors. Els que estem a dins dels negocis de la tecnologia ho veiem ben clar, el que diuen els empresaris i el que sentim els que estem utilitzant-la diàriament canvia completament.

No vull ni entrar en ecologismes, control social, seguretat en general, problemes de salut mental, venda de dades, problemes en l'aprenentatge, privacitat, recursos necessaris, escassetat de peces essencials per a la computació, monopolis, drets d'autor... la llista és massa llarga. Jo, amb aquest petit article, només volia dir que la IA és una merda com una catedral.

Biblioteca Marginal: una mica de quincalla punk

hidden (desposseit) — Tue, 27 Jan 2026 08:54:00 +0000

Quan era petit deia que el dia que tingués 30 deixaria d'interessar-me pel punk. Ara que ja he passat d'aquesta xifra penso que puc empènyer una mica més, fins als 35-40 potser. I fins i tot, en comptes d'un número, podríem dir que fins que el tinnitus no em permeti continuar sentint soroll infernal. Això, tot sigui dit, podria ser demà mateix.

La meva relació amb aquesta subcultura ha estat complexa i llarga, fins al punt que de vegades, en l'actualitat, no sé què m'aporta. Però mai he volgut que els núvols negres de l'amargor i les males experiències m'enduguin cap a una posició de punk que odia el punk. És una relació habitual en la gent d'edat més avançada de l'escena amb el present d'aquesta, i sempre m'he negat a representar aquest paper. Abans em dedico al tecno o a col·leccionar sobres de sucre.

Com us podeu imaginar pel títol de l'article, els últims anys la meva biblioteca s'ha omplert de quincalla punk. Hi ha de tot: llibres, revistes, fanzines, discos, octavetes, flyers, entrades (sí, entrades!), cassettes, cd's, art original, cintes vhs, làmines/pòsters, fotos... i de segur que m'oblido d'algun format documental del qual en tinc quelcom punk. Entre totes aquestes merdes que ocupen espai, pesen, i que patiré el dia que m'hagi de fer una mudança, voldria destacar una: la mítica MAXIMUM ROCKNROLL (MRR).

Aquest fanzine amb aspecte de revista professional va ser durant molt de temps el fanzine punk que s'havia estat publicant durant més temps de forma ininterrompuda. L'any 1982 van començar a publicar-lo i no van parar fins al 2019! Si un dia el teniu a les mans podreu comprovar la quantitat de feina que hi havia darrere d'aquelles pàgines que s'editaven cada mes des d'una casa-museu de San Francisco. A casa nostra, a Barcelona, el compràvem a la Rosa de Foc o en alguna petita distri que hi hagués en un concert.

El 2017 vaig tenir la sort de poder anar de gira pels Estats Units, i vam acabar a la casa de la MRR, on s'acumulaven desenes (potser centenars?) de milers de discos i tota mena d'elements produïts pels punks de tot el món. Tothom que treia un disc enviava una còpia allà perquè tingués una review. Una desena de persones feien torns per agafar la cubeta de discos arribats feia poc, s'asseien, els escoltaven, escrivien les seves valoracions i marxaven. Després eren publicades en format físic al fanzine, juntament amb entrevistes, columnes, còmics, fotoreportatges, scene reports (articles per a conèixer l'escena punk d'una àrea geogràfica concreta)...

Potser estic desmereixent una mica tota la feina darrere aquestes MRR mensuals, però els números especials em fascinaven. L'especial d'art del 2016 encara és, avui dia, una forma d'inspirar-me quan no sé què fer per a un cartell, portada o quan vull dibuixar en general. Conté entrevistes individuals, converses entre diferents punks que fan art, es van comissionar obres originals de portades de discos refetes per punks, i per acabar-ho de tancar tot Olivia Gibb va fer tot l'art de la portada, contraportada, títols i maquetació. La podeu trobar, com tantes altres MRR a archive.org.

Sense sortir del tema MRR encara que ho sembli, volia parlar-vos dels meus inicis a la fotografia. Vaig descobrir la fotografia analògica a través de Tumblr, però no va ser fins que vaig comprar un especial de fotografia de la revista d'skate Kingpin que vaig entendre que jo també podia fer fotos analògiques. Els començaments van ser una mica a cegues, sense saber ben bé què fer, però en no gaire em vaig adonar que em venia de gust fer fotos de concerts de punk. Evidentment, com a bon nerd, vaig començar buscant entre els fotògrafs dels àlbums dels vuitanta que m'agradaven, i no vaig trigar a arribar a Murray Bowles.

Bowles va publicar una edició especial de la MRR molt important (tot l'important que pot ser, que no és gaire) per aquest sub-sub-gènere com és la fotografia de concerts de punk. L'any 1987 aquest fotògraf ja havia vist tot el que calia per a fer una recopilació de fotos de les millors bandes de l'època. Algunes han arribat a ser molt conegudes, com la de GBH, la resta potser ja no les recorda ningú. De totes maneres Bowles va ser una gran inspiració per a mi, d'alguna forma em va ensenyar com s'havien de fer aquestes fotos, com les feia ell estava "bé" i si no seguien aquest estil estaven "malament".

Són formes d'organitzar la ment molt senzilles per a començar a fer un projecte tan artesanal com un arxiu fotogràfic analògic. En la mateixa gira de 2017 vaig tenir la sort de conèixer-lo, però no vaig saber que era ell. Estàvem tocant en algun lloc de la Bay Area, i hi havia un senyor fent fotos al concert molt agradable. No li vam prestar cap atenció. L'endemà, quan sortíem amb la furgo cap a la següent ciutat ens van enviar unes fotos de nosaltres tocant i... eren de Murray Bowles. Vaig voler que se m'empassés la terra. Bowles va morir el 2019, igual que la seva estimada MRR, i jo em vaig quedar sense presentar-me a una persona que m'havia canviat la vida.

Uns anys més tard, a Berlín, vaig passar per Statik Shock Musik, una botiga mítica de discos punk. Tenien un exemplar de l'especial de Murray Bowles a la MRR, però no tenia preu. Vaig demanar quant costava amb por, de fet, vaig dir "quant costa? encara que crec que no tinc per pagar tant...". Em van mirar incrèduls amb cara de "ningú vol això, que vols dir?" per a contestar-me que tan sols costava 5 €. No m'ho podia creure, vaig pagar amb por de no haver entès el preu, semblant al dia que vaig aconseguir una xupa de cuir ben punki a l'Humana per 2 €. Però això és una altra història. Si voleu, també està a archive.org

Ara que la MRR ha mort en format físic (segueix a la web pràcticament només amb les reviews i la ràdio i tenen Mastodon), als que ens agrada tocar el paper de mala qualitat hem de continuar buscant fanzines que ens aportin una mica de plaer a la vida. Una de les publicacions més originals que he trobat els últims anys, encara que molt esporàdica, és la de Shiva Addanki, cantant i guitarra de la banda Kaleidoscope, guitarra de Tower 7 i bateria de Destruxion America. Encara que costa de trobar i he acabat distribuint jo mateix unes petites quantitats de les seves edicions Europa, és una meravella editorial.

Els seus fanzines contenen una ferma crítica política, un apropament a l'anarquisme des d'un recordatori del colonialisme imperant. La seva estètica tan pròpia és segurament recollida de la influència de l'art polític de premsa i cartelleria de principis de segle (com a exemples tenim Helios Gòmez o les revistes Mother Earth de l'Emma Goldman). També em sembla interessant la seva evident relació directa amb la fotografia, que l'adapta al seu traç i és utilitzada per a il·lustrar de forma més realista. A més, les eleccions de colors i els textos encastats en les seves obres generen una relació de forces que impacten directament en qualsevol que el llegeixi.

En general, una veritable joia que val la pena fullejar però també llegir atentament per a conèixer una mica més dels patiments de les societats no occidentals, o de com les nostres societats perpetuen el colonialisme arreu del món.

Biblioteca Marginal: Tadao Mitome

hidden (desposseit) — Fri, 19 Dec 2025 18:53:00 +0000

Una biblioteca marginal és el ball on els llibres s’alliberen dels prejudicis. Aquí no hi ha gaires novel·les, i les publicacions esgarrapen els marges i contaminen les convencions. La marginalitat és verinosa, però també molt atractiva. Però no ho oblidem, la història del llibre sempre ha portat a sobre els noms de grans marginats, i l’afició per la seva lectura o col·lecció també agrupa molts d’aquests personatges.

De fet, parlem de llibres, però no és una altra convenció del que hem de trobar a una biblioteca? En una com la que es presenta avui també conviuen autopublicacions de tota mena, edicions manuals, cartes, revistes, fanzines… no és el bon gust el que marca aquestes prestatgeries, sinó potser més aviat el contrari. No cal entendre tot el que és publicat, i fins i tot a vegades els ordres establerts per gènere o nom de l'autor/a tenen poc sentit. L'afinitat d'aquests títols és relativa a qui us els presenta, no a cap entitat acadèmica, i així podem fer de les mostres d'aquesta biblioteca una nova obra.

Aquesta biblioteca marginal és la meva pròpia biblioteca, la d'un altre marginat. Per alguna raó em va interessar la fotografia fa uns anys i ara tinc una bona quantitat d'elements en aquest arxiu, així que els vull ensenyar. Per a fer-ho vull pensar-ho bé, anar a poc a poc, i de fet aquest primer pas m'esfereeix, ja que sé que de segur trobaré millors paraules en el futur. Però hem d'obrir el camí en algun moment si volem arribar enlloc. Dit això, comencem!

Tadao Mitome - Records of Revolts 60-70

6a edició, publicada al 1974.

Preciós. Un regal d'aniversari que em vaig fer a mi mateix. Quin goig de fotografies, i quin goig d'impressió. No puc assegurar-ho, però diria que la tècnica s’anomena gravat al buit en català (huecograbado en castellà i gravure printing en anglès). És molt típic de les publicacions fotogràfiques d'abans dels anys noranta. En aquest procés la tinta és abundant, i les taques són fosques i profundes. No dubtaria a assegurar que ha ajudat moltíssim en generar l'estètica de la famosa revista Provoke, i aquest conegut are-bure-boke tan japonès. Quan s'imprimeix així, qualsevol boira sembla sorra, i la textura és fins i tot una característica tàctil de la mateixa pàgina.

Mitome és un dels fotògrafs de la rebel·lió japonesa. Estudiants, camperols, obrers cansats, tots són representats en acció. Ataquen a la policia, s'agafen en la protesta, mostren condol davant de la pèrdua de companys i companyes... la lluita revolucionària que va viure el Japó en una de les seves millors mostres.

Tal com podreu deduir del títol, el llibre explora un rang d'anys bastant ample que permet mostrar les lluites del zengakuren, l'exèrcit roig japonès, la lluita contra l'aeroport de Narita (la lluita de Sanrizuka), i molt més. Aquesta època acaba abruptament als anys setanta amb el final generalitzat de la lluita armada d'esquerres que s'havia estès pel món després dels seixanta-vuits. Igual que a altres llocs triomfen les socialdemocràcies, els pactes entre sindicats majoritaris i partits, i el partit comunista i el socialista o els sindicats anarquistes abans tan nombrosos queden reduïts a res.

Això sí, al Japó queda una història fascinant (i aterridora) de segrestos d'avions, bombes, aliances, per una banda, amb Palestina i per una altra amb Corea del Nord... per a saber més us recomano moltíssim el llibre "Japó Roig" de Ferran de Vargas.

Per cert, al Japó també van quedar unes restes d’un academicisme marxista impensable en altres llocs. Aquestes petites taques del teixit universitari s’han anat expandint i en l’actualitat pensadors com Kohei Saito publiquen llibres venuts en xifres de centenars de milers d’exemplars.

L'electrificació

hidden (desposseit) — Fri, 12 Dec 2025 12:49:00 +0000

"L'electrificació és necessària" ha dit un reporter avui a TV3, parlant d'una nova planta d'assemblatge de bateries de Seat. No voldria desaprofitar l'ocasió per a respondre amb una frase escrita fa més d'un centenar d'anys: "els homes s'han convertit en les eines de les seves eines", firmada per Thoreau en una entrada dels seus diaris.

La nova evolució de l'automòbil no m'ajuda a creure en cap futur verd. El destí elèctric en cap cas em sembla proper a cap concepte ecològic: augmenta l'extractivisme, perpetua l'imperialisme blanc que destrossa vides i embruta allà on s'extreu la matèria primera, planteja problemes més complexos que no s'aborden com el reciclatge d'aquestes bateries, i necessita fonts d'energia elèctrica que tampoc solen ser gaire amigables amb el medi ambient en molts aspectes.

Continuem treballant per l'eina, i no perquè sigui necessària, sinó perquè l'eina vol subsistir. Alguns s'han encarregat que aquest desig sigui concedit, i la resta, sense plantejar preguntes, han seguit el camí. L'eina ja té estructura física, carreteres, sistemes de conducció, legislació, fins i tot és l'excusa de molta de la vigilància tecnològica desplegada per l'estat.

L'eina és omnipresent i intocable. La tècnica és la seva llei. L'humà no la necessita ja per a viure amb menys esforç, sinó per a continuar treballant sense parar o per trobar una excusa en què gastar els diners en una vida d'un tedi interminable.

Acomiadar-se de gent coneguda

hidden (desposseit) — Sun, 07 Dec 2025 20:31:00 +0000

Ha mort Martin Parr. Fa molt que no penso en ell, però quina llàstima més gran no haver-lo vist mai en persona. No sé per què ens passa això. Voler veure algú que és viu per si de cas mor, diria que és d’allò més sociòpata. Imagina que vas a un acte on hi ha aquest personatge mític que et fa curiositat i et pregunten. No, res, jo he vingut per si de cas. Que ja està gran, que d’aquí res la palma, que ho diu tothom que l’has de veure abans que mori. Etcètera.

És cert que de Parr no tenia aquesta idea desbloquejada fins que no ha mort. Vaig intentar anar a unes “masterclass” que va fer diria que al MACBA fa uns anys, però eren molt cares. Moltíssim. No us mentiré, el vaig engegar a la merda quan vaig veure el preu. Ja m’ha passat amb més d’un fotògraf i és una pena. Aquest com a mínim era part de la història de la fotografia, que hi ha d’altres que demanen molt més per una paella a casa seva i la seva obra és més que dubtosa en molts aspectes. Qui està en aquest món ja sap de qui parlo.

Però sortint d’aquest jardí que m’he ficat jo sol, qui sí que vull veure abans que mori i ho tinc molt clar és Werner Herzog. No sé si ho aconseguiré, però la meva obsessió amb ell frega la insanitat. Sé més coses d’ell que d’algunes persones properes, i ha fet algunes xerrades els últims anys per Barcelona, però mai he arribat a temps per agafar les entrades. M’encantaria escoltar aquest accent tan particular en persona, amb el seu to hipnotitzant. Vull que Herzog sigui el meu oracle, que em reveli els secrets de la vida, allò que viu sota les capes més avorrides de l’existència.

Com Herzog, hi ha persones que tenen una mena d’aura especial. La Patti Smith igual. Va visitar la ciutat fa poc, però em fa una mica de pal el format dels seus concerts actuals. M’encantaria sentir-la parlar només de literatura, de les seves obsessions que calen a tot allò que publica. Que vol parlar de Rimbaud, Walt Whitman o de Thoreau durant deu hores? Jo contentíssim d’escoltar-la. I si vol parlar de la seva vida també, que no és poca cosa.

Hi ha més gent que voldria veure en persona, però no sé si faria gaires esforços. Margaret Atwood, David Graeber (EDIT: sembla que ja és mort), Alec Soth, o Rebecca Solnit. I que m’hagi quedat amb ganes de veure n’hi ha molts, moltíssims, però diré quatre: Lemmy de Motörhead (tocant, no parlant que de segur feia fàstic), Ursula K. Le Guin, Mike Davis, i finalment Jill Freedman.

Hi ha vegades que m’he trobat amb gent que admiro sense voler, com quan Murray Bowles, un fotògraf del qual ho vaig aprendre tot sobre fotografia a concerts, va estar en un concert que vam fer a Califòrnia fent fotos. El problema és que em van dir que era ell quan érem de camí a la següent ciutat. Pocs mesos més tard va morir. També vaig trobar-me una vegada a J Mascis a la sortida d’un Primavera Sound. Estava demanant polsera i targeta als que sortien i en la dèria per demanar a tothom esquivant als seguratas no em vaig fixar a qui em dirigia. Em van dir “we are artists!” i vaig necessitar 10 segons per adonar-me que acabava de demanar entrar gratis a J Mascis i la seva família. Molt fort. Després em van intentar relacionar amb una trama de revenda d’entrades, però això és una altra història.

En resum, que quina llàstima la mort de Martin Parr. D’ell he après molt del que sé de fotollibres, i crec que molta gent també ha pogut aprendre dels seus textos, xerrades i exposicions comissariades. Mentre la seva fotografia queda emmarcada en una nova branca del pop art tardà, abraçant el souvenir de llibreria de museu, tota la resta de coses que va fer són històriques. I no ho dic perquè les seves fotos no siguin bones, el context social en el qual vivim ha fet que no les pugui ni veure, però són molt bones. Per cert, les fotos de la platja les va fer també quasi a la vegada Carlos Pérez Siquier, o potser abans. Val la pena donar una ullada a les sèries d’aquest fotògraf que també va morir fa quatre anys.

Rient i sagnant

hidden (desposseit) — Fri, 31 Oct 2025 21:32:00 +0000

Vaig anar a Nova York amb vint-i-dos anys. Portava una motxilla, un telèfon que es va espatllar quan vaig aterrar i una quantitat de diners que estava entre els dos-cents i quatre-cents euros. Una part que ja havia gastat en l’habitació provenia de l’ajuda de ma mare. La resta de quasi un any fent pràctiques a una empresa que pagava menys de dos euros l’hora en negre. I amb aquest capital havia de comprar instruments, un mòbil nou, menjar i l’estada a Nova York d’una setmana. I rodets per fer fotos. Després arribaven els meus amics i primer me n’anava de gira amb una banda i dues setmanes més tard aniria amb una altra durant un temps aproximat d’un mes. Si no tenia diners després (que no en tindria), ja em buscaria la vida.

Com ja he avançat quan vaig arribar el mòbil va deixar de funcionar. Durant tot el vol no em carregava més d’un u per cent la bateria, i tal com el desendollava fonia a negre. Ja us podeu imaginar com va ser arribar i estar quasi dues hores atrapat a l’avió (que ja no em permetia carregar), a les fosques sota una tempesta de mil dimonis. No podia llegir, ni anar al lavabo ni res. Estava molt nerviós. Sortir de l’avió tampoc va millorar el panorama. M’esperaven dues hores de cua per al control de passaports. Seguint les instruccions dels viatgers més entrenats no havia dormit en tot el vol per a poder fer-ho en arribar, i així no deixar que m'afectés tant el canvi d’hora. Però em vaig trobar en un laberint humà sense saber ja on mirar, pixant-me a sobre, en una cua interminable a les nou i les deu de la nit que eren les tres i les quatre de la matinada de la península.

Mai havia travessat una frontera com aquesta i sabia dels perills que comporta. Vaig esborrar tots els emails (jo havia organitzat gran part de la gira), grups de whatsapp, fotos en les quals sortia tocant, no portava cap objecte que pogués identificar-me com a músic… Per tocar a l’estranger has de demanar un visat d’artista, i jo, lògicament, no en tenia perquè tampoc guanyo diners tocant. Et poden fer fora del país uns quants anys si s'adonen que estàs anant a tocar. M’havia disfressat de turista: jersei blau amb el coll de la camisa blanca sobresortint, uns pantalons de sarga beige i la càmera penjant del coll. Anava cagat de por recordant a altres persones que les havien fet enrere per haver-se deixat informació a Internet, o per portar un excel al mòbil. Quan toques fora sempre has de recordar: ets un turista, has de tenir una reserva d’hotel feta per les primeres nits, portes diners en efectiu, contracte del teu lloc d’origen, si tens una assegurança l’has de portar impresa… i no fer com que no saps anglès perquè et posaran a algú que parli perfectament castellà i encara serà pitjor.

Però per sort tot va anar com la seda, quasi ni em van mirar i em vaig sentir idiota per tant sofriment. Deixar enrere el control policial tampoc va ser una millora substancial en la meva vida, més enllà que poder anar al lavabo lliurement. Encenia el mòbil deu segons per a connectar-me al wifi de l’aeroport i mirar una informació concreta i el tornava a apagar. No sabia on era. Ni com s’arribava al centre, ni la diferència entre Queens, Brooklyn o Manhattan. Tampoc sabia quin metro, bus o que havia de buscar: tota la meva estratègia era arribar i connectar-me al wifi de l’aeroport. I això clarament no estava anant gaire bé. Per sort vaig trobar recomanacions ràpides preguntant i vaig poder agafar un metro cap al meu destí: Chinatown, a Manhattan.

Quasi dues hores més tard vaig arribar a la pensió horrible que m’havia pogut pagar per $20 la nit. Només veure la porta vaig entendre el preu. Gairebé no podien avançar dues persones pel passadís de les habitacions. Si et fixaves bé hi havia restes de paneroles a tot arreu, els banys compartits feien molt de fàstic i si deixaves a terra la motxilla quan entraves a l’habitació no es podia tancar la porta. De fet, dir-li habitació és una mica agosarat. Podia escoltar fins i tot la respiració dels meus veïns, el paper de les parets estava florit i a punt de caure, i jo crec que se sentien rates per tot arreu. Però encara em faltaven uns dies a la ciutat per saber amb certesa com sonen les rates. Em vaig estirar i vaig dir per a mi mateix “benvingut a Nova York”.

Els següents dies van continuar entre el caos i la misèria. Vaig aprendre a utilitzar un quadern de viatge per a fer els meus plànols que em portarien fins a cert museu o una tenda. Uns croquis cutres fets en un paper fent servir un mòbil endollat a la meva mini-habitació era l’únic que tenia per a poder sortir i saber com tornar. No tenia quasi per menjar, així que m’alimentava de porcions de pizza d’un dòlar. Em vaig refredar (feia molt de fred) i robava el paper dels lavabos per a tenir com mocar-me. Vaig anar a un concert i em van obrir el cap com quan obres una llauna de llenties i regalima el brou pels dits. Igual però tenia sang per tots els braços, era com un malson. Em vaig mig desmaiar i vaig tenir la sort de què un parell de persones em van ajudar molt; entre l’apatia general vaig trobar una mica d’humanitat i germanor. La pèrdua de sang em va fer una mica més imbècil que de costum i no podia parar de riure.

I rient i sagnant van passar els dies. Al final van arribar els meus amics. Vaig aconseguir instruments just a temps, encara penso en aquell baix Squier Jaguar, de la pitjor qualitat però molt bonic. Era vermell fosc o com diuen allà, crimson red. Vaig fer dues gires que són de les coses més importants que he fet a la vida, en un 2017 que ja el sento molt llunyà. Vam creuar dos deserts, visitar les dues costes de Nord Amèrica i part del midwest. Vam entrar a Canadà amb tot el merchandising posat per a que ens deixessin passar per la frontera. Vaig conèixer gent de tot arreu, projectes polítics, musicals… I també vam tenir moments de màxima misèria, com quan ens van deixar tirats a Los Angeles i vam dormir al passadís d’una casa on hi havia una festa i la gent ens havia de trepitjar per anar al lavabo. Allò va ser pitjor que tenir el cap obert a Nova York. Ara tinc un trau on ja no hi ha cap mena de recobriment capil·lar. És un bonic record d’uns anys frenètics. Un altre dia us explicaré com vam fer una volta sencera d’un mes als EUA amb una furgoneta que es considerava robada.