Fa olor de mel a Collserola

hidden (desposseit) — Thu, 05 Mar 2026 18:00:00 +0000

Ja és aquí la primavera. Bé, no literalment, però el procés de florir, créixer, que el camp es torni verd, i que de cop esclati en mil colors ja ha començat. Per tota Collserola s'escoltava l'avís dels ametllers i cirerers, cridaven en blanc i rosa que ja era aquí un canvi de temps. I amb tanta pluja i quatre o cinc graus més han aparegut les primeres flors i plantes, omplint tot d'olor de mel.

Només s'ha de posar un primer peu en un camí i ja es pot notar que deixem enrere l'asfalt i entrem en un món d'hormones vegetals. Que les plantes parlen amb un Internet propi (WWW: Wood Wide Web) no és cap misteri, i que terra i aire són els seus medis de connexió tampoc. Ara bé, per molt que coneguem cada vegada millor els seus sistemes, hem perdut molts coneixements que abans eren més aviat comuns sobre la nostra vegetació.

La majoria de la població urbana només coneix les plantes que fan molta olor o tenen flors de colors molt vius. O encara pitjor, alguns només tenen consciència de les espècies cultivades, és a dir, productes preparats per al seu consum, no éssers vius part d'un medi on aquesta mateixa persona viu. Els espais naturals estan plens de vegetació de tota mena amb rols molt diferents, que permeten que aquest romaní o la farigola que tothom coneix puguin créixer. I no només això, moltes d'aquestes herbes no tan populars tenen propietats culinàries o medicinals, però ara només s'utilitzen les varietats cultivades o la química industrial per a replicar els seus efectes.

La Collserola que conec millor és bastant pobra en vegetació, però encara i amb això sé trobar unes quantes espècies fàcilment. Espàrrecs, romaní, ametlles, aranyons, fonoll, alls, borratja... el camp és vida. Però més enllà d'aquests noms que estic segur que com a mínim us sonen, hi ha més plantes que són habituals a la muntanya mediterrània. I tampoc cal buscar-les molt, ja hi ha moltes d'interessants a la mateixa vora dels camins que transiten cada dia milers de persones.

El tàrrec (Salvia verbenaca), per exemple, és una de les que més m'agrada. Les seves flors taquen els camps d'un color lila llampant per sobre d'una mata que moltes vegades creix enganxada a terra. Té una olor suau, i s'ha utilitzat com a antiinflamatòria, cicatritzant, col·lutori dels ulls... Podeu trobar més usos en aquesta fitxa espectacular. Sempre ens oblidem que les plantes no són només flors i fruits, també tenen arrels, llavors, fulles i fases diferents segons l'època de l'any, on canvien totalment de composicions.

Si feu una ruta aquests dies per la banda de Collserola que toca a Nou Barris i Horta veureu que hi ha una invasió de flors. Però si us hi fixeu bé, veureu que hi ha unes plantes concretes que es repeteixen constantment: la ravenissa (Diplotaxis erucoides), el citró o ravenissa negra (Hirschfeldia incana), la mostassa blanca (Sinapis alba) i la mostassa borda (Sinapis arvensis). La primera i la segona es poden menjar, han estat part de la cuina tradicional encara que ara ningú les vulgui. Es poden utilitzar en amanides, però millor fer una barreja amb altres fulles, com les de la mostassa, i d'altres d'espècies cultivades. De la mostassa blanca s'han d'agafar les llavors abans que madurin totalment. D'aquí surt una mostassa de gust suau.

Sota l'atenta mirada del xoriguer també podreu trobar altres espècies que ja he mencionat. Ara està en flor també l'aranyoner (Prunus spinosa); és espectacular com ensenya les seves branques cobertes de blanc sobre la resta de vegetació. Quan surtin aranyons intentaré fer una melmelada, però crec que serà complicat per la quantitat de llavors que porten. Diuen que el gust és comparable al de l'umeboshi japonès. Hauré de fer la prova comparant l'un amb l'altre. També surten ja petites calèndules (Calendula arvensis) per tot arreu. Per si no ho sabeu, les seves flors també s'han menjat tota la vida.

No voldria escriure sobre plantes properes i deixar-me una de les que té un ús més extens, documentat i encara recurrent: la dent de lleó (Taraxacum officinale). S’ha anomenat pixallits pel seu efecte diürètic, però amb les seves fulles encara es fan amanides a mitja Europa. La trobareu a tot arreu. I atenció: les arrels torrades s’han utilitzat de vegades com a substitutiu del cafè, ja que són amargues. Bé, de fet s’aprofita tot d’aquesta planta, les flors també. Direu, sí, però hi ha moltes plantes similars (com les que aquí anomenem lletsons): no patiu, es podria dir que pràcticament totes són segures. Sense cap dubte heu de vigilar, però podeu estar tranquils. Això sí, no l’agafeu massa tard o amargarà, quan arribi la primavera és el moment perfecte. Tampoc en recolliu a zones urbanes. Us deixo aquí un blog amb informació de com collir la fulla i alguna idea per a la cuina.

Fer una volta per la muntanya no és només una ocasió per desconnectar de les nostres vides, sinó també una forma de connectar amb el nostre entorn i la poca natura que tenim a prop. Això no vol dir fer un ús consumista d’aquests espais i les seves plantes, ans al contrari, hem de conèixer i respectar els seus cicles vitals, igual que ho fariem amb la resta d’éssers vius. És l’única forma de mantenir el nostre entorn amb vida. I abans de sortir a caminar no oblideu mai la guia, aquí us deixo una feta per la bona gent de Can Masdeu.

Ja albiro la primavera

hidden (desposseit) — Tue, 10 Feb 2026 10:08:00 +0000

A Barcelona sembla que ens acostem a poc a poc a la primavera. Les herbes han començat a treure el cap, i això que no són conscients de quin món tenen per davant. No coneixen res més que aquell crostó de terra que pum!, de cop i volta ja no hi és, i ara un bri d'herba verda i brillant contrasta amb la terra negra.

Han seguit la crida del sol cap amunt, però també han parat l'orella al so de l'aigua en direcció contrària. Han fet arrels, contactat amb allò que els envolta, i han decidit si sortien o no. Al final han dit que sí a l'assemblea. I ara són desenes de petits caps verds brillants que em miren i si paro atenció de segur que els escolto i els veig moure les seves dues petites fulles, els cotiledons, icona de la vida, demostració de la força emmagatzemada en allò tan petit, aquell embrió anomenat llavor.

I si aquesta menudesa, aquest embrió de planta, té la força de mirar endavant i enrere sense gens de por, nosaltres hauríem d'aprendre d'aquesta senzillesa, de la més gran i humil forma de ser, de la simple existència sense floritures i necessitats més enllà del que és bàsic com la llum, els nutrients i l'aigua. Les vaig plantar amb decisió abans de pujar un cap de setmana a Sort. Era l'hora de començar el meu jardí d'herbes, tal com ens ha ensenyat Henry Beston. Vaig escollir sajolida i pastanaga silvestre. A l'altre balcó vaig agafar una petita mostassa silvestre de Collserola que ha arrelat prou bé i té moltes fulles noves.

Igual que el verd vital d'aquestes primeres fulles contrasta amb la terra, la terra i les plantes contrasten amb allò que ens envolta a la ciutat. El formigó, el no-res, l'absència de vida i la pol·lució constant. Observant-les podem arribar a oblidar que som en una xarxa d’edificis grisos, ens arrelem una mica també i fem del nostre espai vital quelcom una mica menys antinatural.

L'altre dia, en un bosc del Pallars ben nevat no s'escoltava quasi res, només el Sol. La seva calor fonia lleugerament la neu acumulada als avets que queia sobre més neu, flonja, suau. I semblava que el cop pogués ser estrepitós, però era com una ploma xopa d'aigua. Pffshh. I la neu s'escampava. Un so de gel lliscant sobre gel, molt curt i una branca gronxant. No hi havia ningú, el vent havia descansat una estona, així que la soledat i el silenci podien arribar a ser totals tret d'aquests moments.

Fins i tot els animals habituals com els ocells o els cabirols havien fugit de l'enorme capa de neu sorda, que emetia un so negatiu i ho atrapava tot. Un metre de cobertura que no només afavoria el silenci, sinó que també impedia l'accés a l'aliment. Volia veure alguna bestiola, i buscava i buscava, però no em trobava ni a mi mateix de tan absort que estava amb els últims arbres que podia arribar a albirar.

El bosc olorava i escoltava, entenia el meu objectiu de recerca. Els pocs animals que quedessin s'havien allunyat amb el so de les raquetes i la pudor de crema solar. Si has llegit a Irene Solà suposo que també ets de les persones que s'imaginen la por del cabirol quan sent la presència humana. Han passat anys i no em puc desfer d'aquest capítol a la meva imaginació.

El fred em punxava a les galtes vermelles i em feia recordar que encara queda hivern. Que el sol és dèbil, i que de moment, guanya el gel. Les llavors esperen, pacients, el moment correcte. A un centenar de kilòmetres més enllà no ho sembla i floreix l'ametller, però aquí encara no es pot plantar res, i la primavera, si s'albira, és durant les hores que el sol desfà una mica de neu. Pffshh.

He llegit "Ser naturaleza" d'Andrea Staid i m'ha encantat. A la llibreria Natura Llibres d'Alins, on també vaig comprar en el seu moment les llavors de sajolida i pastanaga silvestre, vaig aconseguir el llibre "Plantes medicinals de Catalunya" d'Ugo D'Ambrosio, Teresa Garnatje, Airy Gras, Montse Parada i Joan Vallès. Em tenen vibrant per cada planta que trobo al meu voltant en cada passejada. La primavera va ser impressionant l'any passat, aquest sembla que també ho serà amb tanta pluja. Aprofiteu per sortir a sentir la natura i les fitocides del bosc, veureu que cada dia hi ha un paisatge nou!

Desposseït

Fa olor de mel a Collserola

Ja albiro la primavera