Biblioteca Marginal: els objectes de la fotografia

2026-02-23T14:50:05.236995+00:00

El nostre entorn està en constant procés de canvi. No importa el que mirem, siguin objectes humans, paisatges, el cel, un arbre o una persona. Tal com intuïa Kropotkin, tot el que veiem és producte de la concatenació d'accions del passat, siguin milions d'anys d'existència de la Terra o una societat de milers d'anys en el nostre cas.

Som una acumulació, un recipient que mai està del tot ple i que de segur no és buit, ja que tenim una motxilla darrere ben carregada. Però hi ha espai infinit per a tot el que vingui. Això és el que fa que siguem com som, que tinguem el que tenim, i que visquem en un lloc tal com és ara mateix.

No sé fins a quin punt els fotògrafs pensen en aquestes coses. A través de la pràctica fotogràfica es poden arribar a albirar alguns canvis, els més petits de tots, encara que visualment són impactants. Els canvis més grans, però, queden lluny i no sabem si mai podrem utilitzar imatges per a trobar les diferències entre èpoques molt espaiades. Qui sap durant quants anys es pot mantenir una imatge fotografiada, un dels objectes més fràgils que existeixen.

Però les fotografies que ens ocupen en aquest capítol de la biblioteca marginal no aparenten fragilitat. El que si mostren són detalls del nostre entorn congelats al temps, que fins i tot poden desaparèixer molt aviat o ja ho han fet. O que potser, gràcies a la fotografia, no ho han fet. Entrem en matèria per a entendre-ho.

Irene Visa - Twentysix Casetes del Delta (2022)

El món de la fotografia és molt autoreferencial, i aquest és un bon exemple. Ed Ruscha va publicar el fotollibre anomenat Twentysix Gasoline Stations en 1963 (mireu-lo aquí, encara que una mica malament escanejat), conegut com un dels primers llibres d'artista o fotollibres d'autor. Aquesta publicació ha estat imitada moltes vegades, fins a arribar a ser un gènere en si mateix, ja que podríem fer una llista de desenes de llibres que la reprodueixen.

A casa nostra no hi ha gaires exemples que jo conegui, encara que de segur existeixen. Fa pocs anys, en 2022, va aparèixer Twentysix Casetes del Delta, una idea brillant firmada per Irene Visa d'un projecte que jo sempre he volgut fer quan he estat en aquella zona. Les petites construccions, envoltades de camps d'arròs i en un paisatge pla i repetitiu són perfectes per a aquest tipus de sèrie, i més encara si es vol imitar el projecte de Ruscha.

Com a projecte fotogràfic compleix amb tots els requisits per a encantar en aquest món de les imatges: fa referència a un treball molt conegut, la presentació és excel·lent, és una sèrie prou llarga i sòlida d'un tema concret, i estèticament és impecable. Les casetes del delta, a més, desapareixeran en algun moment igual que les gasolineres d'Ed Ruscha. De fet, qui sap quantes imatges d'aquest treball ja han canviat per complet després dels últims episodis de pluges i vent. Si voleu fer una sèrie fotogràfica penseu en fer quelcom semblant, aprendreu moltíssim.

Richard Misrach - Grapestake Gallery Exhibition Catalogue (1979)

Unes petites muntanyes pedregoses s'entreveuen sobre el desert a la llum de la nit. Al voltant del subjecte s'expandeix una llarga llista d'espais que per a molts són simplement el no-res. Però per a Richard Misrach això no és cap problema. Recuperant l'essència de molts treballs de Walker Evans i la seva fotografia amb objectiu vernacular, aquest no res esdevé subjecte. Com si fos un model, Misrach retrata el desert amb totes les seves cares. I també els seus habitants: cactus, pedres, matolls en aparença secs i durs, però vius i de formes quasi d'un altre planeta. Aquesta absència de res d'interès es converteix en una font d'inspiració i vida en mans de Misrach, que de nit i amb un flash estroboscòpic, va posar llum a la foscor (perdoneu-me per la frase).

Per cert, m'encanta que Rebecca Solnit ha treballat fent textos i xerrades amb el treball de Misrach moltes vegades, tot un indicador de qualitat en el seu treball i com a persona.

Pia Paulina Guilmoth & Jesse Bull Saffire - Fishworm (2025)

Ja he comentat que la fotografia és autoreferencial, i en els últims anys encara ho ha estat més. Personalment, jo tinc una obsessió amb fer fotos de fotos. Tota aquella foto impresa fotografiada amb l'entorn on és presentada sempre em crida molt l'atenció. Les relacions generades entre l'espai i la imatge no solen ser gaire adients. Suposo que és per culpa de la influència de Moriyama i altres japonesos. Em puc imaginar que Pia Pauline Guilmoth (la meva fotògrafa actual preferida, parlaré d'ella en altres posts) i Jesse Bull Saffire també tenen un interès en quelcom semblant. Però en comptes de buscar on és presentada la imatge han buscat imatges impreses, les han extret del seu context i les han barrejat fent que es relacionin entre si en una nova seqüència.

L'origen de les imatges és variat, però afegeix informació molt valuosa a la sèrie. Van trobar una col·lecció de pornografia gai a les escombraries d'un polític local, diaris antics en cases abandonades, fotografies d'àlbums familiars, fotos llançades a la paperera o trobades en mercats de segona mà, revistes antigues, etc. Tot això passat per un sol filtre, una fotocopiadora que es van trobar el dia dels mobles (allà és un sol dia a l'any) sota la pluja. A tot aquest batibull van afegir fotografies fetes per ells amb càmeres digitals dels 2000 de vuit megapíxels.

Moltes d'aquestes fotografies ja haurien desaparegut si no fos per aquest treball. No contenien res d'interès per a la majoria de gent, i a través de la pràctica d'aquests dos artistes han trobat una nova vida. Potser no té gaire interès tampoc aquest treball per a molta gent, a mi personalment em fascina tant per la idea (que no és nova, en absolut) com per l'estètica. Caminant entre l'excentricitat i el mal gust de Gummo i un hiperrealisme que xoca amb les idees que tenim de la societat en que vivim és impossible que aquestes imatges em deixin indiferent. El llibre, per si us interessa, encara es pot comprar en la increïble editorial Void, d'Atenes.

Biblioteca Marginal: Tadao Mitome

2025-12-19T14:45:56.029135+00:00

Una biblioteca marginal és el ball on els llibres s’alliberen dels prejudicis. Aquí no hi ha gaires novel·les, i les publicacions esgarrapen els marges i contaminen les convencions. La marginalitat és verinosa, però també molt atractiva. Però no ho oblidem, la història del llibre sempre ha portat a sobre els noms de grans marginats, i l’afició per la seva lectura o col·lecció també agrupa molts d’aquests personatges.

De fet, parlem de llibres, però no és una altra convenció del que hem de trobar a una biblioteca? En una com la que es presenta avui també conviuen autopublicacions de tota mena, edicions manuals, cartes, revistes, fanzines… no és el bon gust el que marca aquestes prestatgeries, sinó potser més aviat el contrari. No cal entendre tot el que és publicat, i fins i tot a vegades els ordres establerts per gènere o nom de l'autor/a tenen poc sentit. L'afinitat d'aquests títols és relativa a qui us els presenta, no a cap entitat acadèmica, i així podem fer de les mostres d'aquesta biblioteca una nova obra.

Aquesta biblioteca marginal és la meva pròpia biblioteca, la d'un altre marginat. Per alguna raó em va interessar la fotografia fa uns anys i ara tinc una bona quantitat d'elements en aquest arxiu, així que els vull ensenyar. Per a fer-ho vull pensar-ho bé, anar a poc a poc, i de fet aquest primer pas m'esfereeix, ja que sé que de segur trobaré millors paraules en el futur. Però hem d'obrir el camí en algun moment si volem arribar enlloc. Dit això, comencem!

Tadao Mitome - Records of Revolts 60-70

6a edició, publicada al 1974.

Preciós. Un regal d'aniversari que em vaig fer a mi mateix. Quin goig de fotografies, i quin goig d'impressió. No puc assegurar-ho, però diria que la tècnica s’anomena gravat al buit en català (huecograbado en castellà i gravure printing en anglès). És molt típic de les publicacions fotogràfiques d'abans dels anys noranta. En aquest procés la tinta és abundant, i les taques són fosques i profundes. No dubtaria a assegurar que ha ajudat moltíssim en generar l'estètica de la famosa revista Provoke, i aquest conegut are-bure-boke tan japonès. Quan s'imprimeix així, qualsevol boira sembla sorra, i la textura és fins i tot una característica tàctil de la mateixa pàgina.

Mitome és un dels fotògrafs de la rebel·lió japonesa. Estudiants, camperols, obrers cansats, tots són representats en acció. Ataquen a la policia, s'agafen en la protesta, mostren condol davant de la pèrdua de companys i companyes... la lluita revolucionària que va viure el Japó en una de les seves millors mostres.

Tal com podreu deduir del títol, el llibre explora un rang d'anys bastant ample que permet mostrar les lluites del zengakuren, l'exèrcit roig japonès, la lluita contra l'aeroport de Narita (la lluita de Sanrizuka), i molt més. Aquesta època acaba abruptament als anys setanta amb el final generalitzat de la lluita armada d'esquerres que s'havia estès pel món després dels seixanta-vuits. Igual que a altres llocs triomfen les socialdemocràcies, els pactes entre sindicats majoritaris i partits, i el partit comunista i el socialista o els sindicats anarquistes abans tan nombrosos queden reduïts a res.

Això sí, al Japó queda una història fascinant (i aterridora) de segrestos d'avions, bombes, aliances, per una banda, amb Palestina i per una altra amb Corea del Nord... per a saber més us recomano moltíssim el llibre "Japó Roig" de Ferran de Vargas.

Per cert, al Japó també van quedar unes restes d’un academicisme marxista impensable en altres llocs. Aquestes petites taques del teixit universitari s’han anat expandint i en l’actualitat pensadors com Kohei Saito publiquen llibres venuts en xifres de centenars de milers d’exemplars.

Desposseït