Desposseït

El punk del punk: utilitzant sistemes alternatius per a difondre idees

hidden (desposseit) — Sun, 12 Apr 2026 09:34:00 +0000

En els últims anys hem començat a qüestionar-nos les nostres formes de connexió a Internet. El punk i les seves subcultures, com a gran comunitat internacional (molt més gran del que alguns ens imaginem), ha començat a ser un segment de mercat més per a les empreses tecnològiques. Això també afecta el punk anarquista, o d’una inclinació més política que musical, que en els últims anys s’ha adaptat de forma desacomplexada a xarxes socials de tota mena.

Al voltant de la pandèmia una colla de nerds van començar a experimentar creant una comunitat punk a servidors de Mastodon. La majoria estaven al Canadà o els EEUU, però molts vam apropar-nos des d’altres latituds com pot ser Catalunya, el Japó, Tunísia o Austràlia. Encara que aquell inici va ser una mica experimental, els que ho van començar semblaven disposats a no rendir-se, i uns pocs anys més tard aquesta comunitat originària s’ha revitalitzat amb centenars de persones noves. De nou, la majoria viuen a Amèrica del Nord, però sembla que aquelles llavors que van plantar l'any 2020 comencen a generar alguns fruits.

Un servidor de Mastodon significa autonomia. Planta cara directament a les grans tecnològiques, abandona el concepte paternalista de la complexitat tecnològica només a l’abast d’unes poques persones, planteja una redistribució de poder econòmic i social i permet l’autogestió de la informació de cada projecte o individualitat. Crèiem que era més fàcil imaginar la fi d’un Internet lliure que de les xarxes socials capitalistes, i (de nou) estàvem ben equivocats.

Comunicar-se fora de l’Instagram, Twitter o TikTok és una forma de girar l’esquena a les grans tecnològiques, però molts punks ja ho feien abans de Mastodon, evidentment. Sempre hem tingut fanzines, blogs, webs personals, ràdios, etc. I sorprenentment, són sistemes que continuen vius!

Un dels sistemes de transport de la informació a l’escena punk són les newsletters o butlletins. Ara només les coneixem en el format digital, però abans eren un fanzine d’una pàgina o dues amb la informació més rellevant del mes. Un exemple quasi únic és Another Subculture. Aquest butlletí imprès en risografia a Londres s'emet cada mes amb un calendari de concerts, una entrevista i un article. Estèticament és una meravella, i com a projecte transforma la relació entre la música en viu i les xarxes, cosa que permet que la informació existeixi en canals no comercials.

A la ciutat de Montreal, al Canadà, existeix un projecte molt similar anomenat La Chaîne. En aquest cas sembla que conté una mica més d'informació a més del calendari de concerts mensual. És molt divertit que tenen un dispensador de diaris, suposo que okupat, perquè la gent tingui un punt per a anar a recollir-los de manera gratuïta.

Seguint la recerca en el plànol físic de l'existència hi ha un projecte que està buscant una forma d'existir que fa anys que s'ha abandonat. El butlletí, fanzine i blog Barely Human, d'Austràlia, ha decidit deixar les seves xarxes i començar a existir per subscripció per correu postal. És a dir, s'ha d'enviar una carta amb les dades personals i el pagament, i a canvi es rep com a mínim sis fanzines durant l'any. L'autor ha deixat un comentari on explica la seva idea en un fòrum a la web DIYConspiracy, un altre oasi digital punk.

Fins fa pocs anys encara existia la Maximum Rocknroll, que publicava la gran majoria dels seus continguts només en físic i per correu o sota una xarxa de distribució, però quan va morir a finals de la dècada passada aquest model va caure en total desús. Recordo la felicitat de tacar-me els dits de negre explorant les seves pàgines, és una experiència incomparable amb el format smartphone que espero que acabi recuperant-se.

Evidentment existeixen molts fanzines encara, però no funcionen amb subscripció. A prop de casa tenim el Silencio Tóxico, una revista molt elaborada amb tota mena de continguts al voltant del punk, la política i el veganisme que és creat a Almacelles, a Lleida. El ST recorda a El Zine japonès, una altra revista mítica del punk asiàtic. A Barcelona es produeix el fanzine Pink Red que s'apropa més al concepte riot grrrl, amb continguts que són més aviat de teoria política i més concretament feminista. A Madrid està el Quédate en Madrid, malgrat que no sé si encara és actiu, on parlen majoritàriament de punk. A la República de Macedònia del Nord, més concretament a la ciutat de Skopje, és produït el fanzine Just a Nightmare, que a cada número fa una entrevista completa i profunda a bandes de l'estil raw punk o crust. Podríem continuar enumerant iniciatives com aquestes fins a l'infinit, ja que els fanzines comencen i acaben de forma molt imprevisible, així que la quantitat de projectes que es poden mencionar no acaben mai.

Tots aquests sistemes de comunicació físics tenen el problema de la complexitat de descobrir els projectes dels quals estem parlant. Els últims fanzines mencionats tenen tots comptes a xarxes socials capitalistes, però els altres projectes no. Només les persones molt implicades en aquests espais coneixen aquestes alternatives al consum d'informació a xarxes, i encara i així, poques recolzen aquestes iniciatives.

Internet, per contra, existeix gràcies a l'hipervincle, el que anomenem link, o simplement enllaç. Un click i ja has passat a un altre continent, un servidor totalment aliè, una pàgina desconeguda. "Surfejar" Internet era passar hores en directoris, que després van servir com a substrat per a cercadors, i que ara són la base per la IA. Però Internet és tan gran que ni tan sols les empreses més poderoses abasten tot el seu contingut. És per això que encara funcionen els directoris, com el de The Counterforce. No està gaire actualitzat i està molt centrat en recursos en anglès, però és un exemple perfecte d'un llistat d'hipervincles en ordre i d'una temàtica concreta.

Un altre sistema que jo donava per abandonat a mitjans dels 00 són els "webrings", anells de webs. Un webring és un directori també, però té la particularitat de què quan entres en una de les webs que el formen, pots saltar a la següent, fent un cercle que en algun moment et porta de nou a la primera per la qual has entrat a l'anell. Fa poques setmanes em vaig assabentar de l'existència de P-U-N-K, un webring que, evidentment, és fet per punks i per a punks. Allà trobareu enllaços que ja he compartit aquí però també molts blogs personals de tota mena.

La imaginació ens permet desenvolupar tota mena d'artefactes per a sortir del control de l'Instagram o TikTok. Aquests espais, sistemes tancats i que obliguen a seguir unes regles, eliminen el pensament creatiu per a la recerca d'alternatives, mentre que, per contra, aguditzen la imaginació per a difondre missatges en un format limitat i limitant. És aquesta segona característica la que a mi, entre moltes altres coses, em provoca rebuig. Sempre estaré impressionat per totes aquestes persones que rebutgen l'establert i "normal", i que des d'una crítica ben elaborada busquen nous camins. Llarga vida al punk fora dels espais capitalistes!

La carn podrida

hidden (desposseit) — Sat, 28 Mar 2026 23:52:00 +0000

He tornat a pujar al metro dia si dia també. La carn podrida ha tornat a actuar. Sembla que m’he de fer càrrec d’una taca genètica sobre la que no tinc cap control. Primer va caure sobre nosaltres ensenyant-nos els ullals però sense mossegar. Un primer ensurt. Van passar els mesos amb normalitat, però ara les dents s’han clavat fins a esgarrapar el teixit edipòs.

Hematoma cerebral, pèrdua de control sobre una cama i un braç, i un cos pesat que cau sobre un llit sense possibilitat de funcionament autònom. Cau el menjar sobre el pit, i entre bromes (l’únic que ens queda, fer bromes) teixim amistat amb un grup de gent que desitjaria no haver conegut mai: el personal sanitari.

Però, què puc dir? Sort que son allà, en aquell edifici higienitzat, on el disseny queda reduït a una massa homogènia i blanca o grisa de “boxes” amb diferent maquinaria especialitzada. On les persones son el número de l’habitació, i l’olor a desinfectant infecta el meu olfacte. Entre tot això, l’única cosa que ens recorda que som a la Terra són aquells humans de profunda paciència i coneixements sense fi. Persones que, tot i que no voldria haver conegut mai, ara voldria abraçar i agraeixo infinitament la seva tendresa en cada paraula i moviment.

La carn podrida no para d’extendre’s. Els seus tentacles s’allarguen i s’arronsen, i passen fins i tot per la genètica, afectant-me a mi també. Com a portador de tot allò que la natura ha decidit que jo porti del meu pare, puc tenir també aquesta petita malformació del cervell que genera tota mena de resultats indesitjats. Que en aquest diari quedi constància que pateixo per aquesta herència tan poc agraïda pel cos que l’alberga.

Però el dia a dia no tracta del futur, d’un mal desconegut en existencia i en extensió. Ara el problema és el present tan incert de les cures constants, de les quatre hores de metro diàries, dels horaris de l’hospital incompatibles amb els de la meva vida. I l’única via de transitar això sembla ser deixar-ho tot sense mirar enrere i deixar-me endur per una corrent que no controlo.

Miro el metro i em sembla un altre “box”. Aquesta habitació compartida és la meva sala d’estudis ara, l’espai per a escoltar música, on tinc els pitjors atacs d’angoixa i on escric. He tornat a pujar al metro dia si dia també. Mentre uns no poden sortir de la seva habitació d’hospital jo entro en aquesta per a arribar fins a ells.

Fa olor de mel a Collserola

hidden (desposseit) — Thu, 05 Mar 2026 18:00:00 +0000

Ja és aquí la primavera. Bé, no literalment, però el procés de florir, créixer, que el camp es torni verd, i que de cop esclati en mil colors ja ha començat. Per tota Collserola s'escoltava l'avís dels ametllers i cirerers, cridaven en blanc i rosa que ja era aquí un canvi de temps. I amb tanta pluja i quatre o cinc graus més han aparegut les primeres flors i plantes, omplint tot d'olor de mel.

Només s'ha de posar un primer peu en un camí i ja es pot notar que deixem enrere l'asfalt i entrem en un món d'hormones vegetals. Que les plantes parlen amb un Internet propi (WWW: Wood Wide Web) no és cap misteri, i que terra i aire són els seus medis de connexió tampoc. Ara bé, per molt que coneguem cada vegada millor els seus sistemes, hem perdut molts coneixements que abans eren més aviat comuns sobre la nostra vegetació.

La majoria de la població urbana només coneix les plantes que fan molta olor o tenen flors de colors molt vius. O encara pitjor, alguns només tenen consciència de les espècies cultivades, és a dir, productes preparats per al seu consum, no éssers vius part d'un medi on aquesta mateixa persona viu. Els espais naturals estan plens de vegetació de tota mena amb rols molt diferents, que permeten que aquest romaní o la farigola que tothom coneix puguin créixer. I no només això, moltes d'aquestes herbes no tan populars tenen propietats culinàries o medicinals, però ara només s'utilitzen les varietats cultivades o la química industrial per a replicar els seus efectes.

La Collserola que conec millor és bastant pobra en vegetació, però encara i amb això sé trobar unes quantes espècies fàcilment. Espàrrecs, romaní, ametlles, aranyons, fonoll, alls, borratja... el camp és vida. Però més enllà d'aquests noms que estic segur que com a mínim us sonen, hi ha més plantes que són habituals a la muntanya mediterrània. I tampoc cal buscar-les molt, ja hi ha moltes d'interessants a la mateixa vora dels camins que transiten cada dia milers de persones.

El tàrrec (Salvia verbenaca), per exemple, és una de les que més m'agrada. Les seves flors taquen els camps d'un color lila llampant per sobre d'una mata que moltes vegades creix enganxada a terra. Té una olor suau, i s'ha utilitzat com a antiinflamatòria, cicatritzant, col·lutori dels ulls... Podeu trobar més usos en aquesta fitxa espectacular. Sempre ens oblidem que les plantes no són només flors i fruits, també tenen arrels, llavors, fulles i fases diferents segons l'època de l'any, on canvien totalment de composicions.

Si feu una ruta aquests dies per la banda de Collserola que toca a Nou Barris i Horta veureu que hi ha una invasió de flors. Però si us hi fixeu bé, veureu que hi ha unes plantes concretes que es repeteixen constantment: la ravenissa (Diplotaxis erucoides), el citró o ravenissa negra (Hirschfeldia incana), la mostassa blanca (Sinapis alba) i la mostassa borda (Sinapis arvensis). La primera i la segona es poden menjar, han estat part de la cuina tradicional encara que ara ningú les vulgui. Es poden utilitzar en amanides, però millor fer una barreja amb altres fulles, com les de la mostassa, i d'altres d'espècies cultivades. De la mostassa blanca s'han d'agafar les llavors abans que madurin totalment. D'aquí surt una mostassa de gust suau.

Sota l'atenta mirada del xoriguer també podreu trobar altres espècies que ja he mencionat. Ara està en flor també l'aranyoner (Prunus spinosa); és espectacular com ensenya les seves branques cobertes de blanc sobre la resta de vegetació. Quan surtin aranyons intentaré fer una melmelada, però crec que serà complicat per la quantitat de llavors que porten. Diuen que el gust és comparable al de l'umeboshi japonès. Hauré de fer la prova comparant l'un amb l'altre. També surten ja petites calèndules (Calendula arvensis) per tot arreu. Per si no ho sabeu, les seves flors també s'han menjat tota la vida.

No voldria escriure sobre plantes properes i deixar-me una de les que té un ús més extens, documentat i encara recurrent: la dent de lleó (Taraxacum officinale). S’ha anomenat pixallits pel seu efecte diürètic, però amb les seves fulles encara es fan amanides a mitja Europa. La trobareu a tot arreu. I atenció: les arrels torrades s’han utilitzat de vegades com a substitutiu del cafè, ja que són amargues. Bé, de fet s’aprofita tot d’aquesta planta, les flors també. Direu, sí, però hi ha moltes plantes similars (com les que aquí anomenem lletsons): no patiu, es podria dir que pràcticament totes són segures. Sense cap dubte heu de vigilar, però podeu estar tranquils. Això sí, no l’agafeu massa tard o amargarà, quan arribi la primavera és el moment perfecte. Tampoc en recolliu a zones urbanes. Us deixo aquí un blog amb informació de com collir la fulla i alguna idea per a la cuina.

Fer una volta per la muntanya no és només una ocasió per desconnectar de les nostres vides, sinó també una forma de connectar amb el nostre entorn i la poca natura que tenim a prop. Això no vol dir fer un ús consumista d’aquests espais i les seves plantes, ans al contrari, hem de conèixer i respectar els seus cicles vitals, igual que ho fariem amb la resta d’éssers vius. És l’única forma de mantenir el nostre entorn amb vida. I abans de sortir a caminar no oblideu mai la guia, aquí us deixo una feta per la bona gent de Can Masdeu.

Biblioteca Marginal: els objectes de la fotografia

hidden (desposseit) — Sun, 22 Feb 2026 09:53:00 +0000

El nostre entorn està en constant procés de canvi. No importa el que mirem, siguin objectes humans, paisatges, el cel, un arbre o una persona. Tal com intuïa Kropotkin, tot el que veiem és producte de la concatenació d'accions del passat, siguin milions d'anys d'existència de la Terra o una societat de milers d'anys en el nostre cas.

Som una acumulació, un recipient que mai està del tot ple i que de segur no és buit, ja que tenim una motxilla darrere ben carregada. Però hi ha espai infinit per a tot el que vingui. Això és el que fa que siguem com som, que tinguem el que tenim, i que visquem en un lloc tal com és ara mateix.

No sé fins a quin punt els fotògrafs pensen en aquestes coses. A través de la pràctica fotogràfica es poden arribar a albirar alguns canvis, els més petits de tots, encara que visualment són impactants. Els canvis més grans, però, queden lluny i no sabem si mai podrem utilitzar imatges per a trobar les diferències entre èpoques molt espaiades. Qui sap durant quants anys es pot mantenir una imatge fotografiada, un dels objectes més fràgils que existeixen.

Però les fotografies que ens ocupen en aquest capítol de la biblioteca marginal no aparenten fragilitat. El que si mostren són detalls del nostre entorn congelats al temps, que fins i tot poden desaparèixer molt aviat o ja ho han fet. O que potser, gràcies a la fotografia, no ho han fet. Entrem en matèria per a entendre-ho.

Irene Visa - Twentysix Casetes del Delta (2022)

El món de la fotografia és molt autoreferencial, i aquest és un bon exemple. Ed Ruscha va publicar el fotollibre anomenat Twentysix Gasoline Stations en 1963 (mireu-lo aquí, encara que una mica malament escanejat), conegut com un dels primers llibres d'artista o fotollibres d'autor. Aquesta publicació ha estat imitada moltes vegades, fins a arribar a ser un gènere en si mateix, ja que podríem fer una llista de desenes de llibres que la reprodueixen.

A casa nostra no hi ha gaires exemples que jo conegui, encara que de segur existeixen. Fa pocs anys, en 2022, va aparèixer Twentysix Casetes del Delta, una idea brillant firmada per Irene Visa d'un projecte que jo sempre he volgut fer quan he estat en aquella zona. Les petites construccions, envoltades de camps d'arròs i en un paisatge pla i repetitiu són perfectes per a aquest tipus de sèrie, i més encara si es vol imitar el projecte de Ruscha.

Com a projecte fotogràfic compleix amb tots els requisits per a encantar en aquest món de les imatges: fa referència a un treball molt conegut, la presentació és excel·lent, és una sèrie prou llarga i sòlida d'un tema concret, i estèticament és impecable. Les casetes del delta, a més, desapareixeran en algun moment igual que les gasolineres d'Ed Ruscha. De fet, qui sap quantes imatges d'aquest treball ja han canviat per complet després dels últims episodis de pluges i vent. Si voleu fer una sèrie fotogràfica penseu en fer quelcom semblant, aprendreu moltíssim.

Richard Misrach - Grapestake Gallery Exhibition Catalogue (1979)

Unes petites muntanyes pedregoses s'entreveuen sobre el desert a la llum de la nit. Al voltant del subjecte s'expandeix una llarga llista d'espais que per a molts són simplement el no-res. Però per a Richard Misrach això no és cap problema. Recuperant l'essència de molts treballs de Walker Evans i la seva fotografia amb objectiu vernacular, aquest no res esdevé subjecte. Com si fos un model, Misrach retrata el desert amb totes les seves cares. I també els seus habitants: cactus, pedres, matolls en aparença secs i durs, però vius i de formes quasi d'un altre planeta. Aquesta absència de res d'interès es converteix en una font d'inspiració i vida en mans de Misrach, que de nit i amb un flash estroboscòpic, va posar llum a la foscor (perdoneu-me per la frase).

Per cert, m'encanta que Rebecca Solnit ha treballat fent textos i xerrades amb el treball de Misrach moltes vegades, tot un indicador de qualitat en el seu treball i com a persona.

Pia Paulina Guilmoth & Jesse Bull Saffire - Fishworm (2025)

Ja he comentat que la fotografia és autoreferencial, i en els últims anys encara ho ha estat més. Personalment, jo tinc una obsessió amb fer fotos de fotos. Tota aquella foto impresa fotografiada amb l'entorn on és presentada sempre em crida molt l'atenció. Les relacions generades entre l'espai i la imatge no solen ser gaire adients. Suposo que és per culpa de la influència de Moriyama i altres japonesos. Em puc imaginar que Pia Pauline Guilmoth (la meva fotògrafa actual preferida, parlaré d'ella en altres posts) i Jesse Bull Saffire també tenen un interès en quelcom semblant. Però en comptes de buscar on és presentada la imatge han buscat imatges impreses, les han extret del seu context i les han barrejat fent que es relacionin entre si en una nova seqüència.

L'origen de les imatges és variat, però afegeix informació molt valuosa a la sèrie. Van trobar una col·lecció de pornografia gai a les escombraries d'un polític local, diaris antics en cases abandonades, fotografies d'àlbums familiars, fotos llançades a la paperera o trobades en mercats de segona mà, revistes antigues, etc. Tot això passat per un sol filtre, una fotocopiadora que es van trobar el dia dels mobles (allà és un sol dia a l'any) sota la pluja. A tot aquest batibull van afegir fotografies fetes per ells amb càmeres digitals dels 2000 de vuit megapíxels.

Moltes d'aquestes fotografies ja haurien desaparegut si no fos per aquest treball. No contenien res d'interès per a la majoria de gent, i a través de la pràctica d'aquests dos artistes han trobat una nova vida. Potser no té gaire interès tampoc aquest treball per a molta gent, a mi personalment em fascina tant per la idea (que no és nova, en absolut) com per l'estètica. Caminant entre l'excentricitat i el mal gust de Gummo i un hiperrealisme que xoca amb les idees que tenim de la societat en que vivim és impossible que aquestes imatges em deixin indiferent. El llibre, per si us interessa, encara es pot comprar en la increïble editorial Void, d'Atenes.

La IA és una merda com una catedral

hidden (desposseit) — Wed, 18 Feb 2026 08:02:00 +0000

Llegir articles en blogs personals sobre la IA dient que és una eina molt útil i no-sé-què em fa posar malalt. A les persones que escriviu aquesta mena d’històries ridícules: feu vergonya. Esteu menjant cul de les grans tecnològiques i poc més. Teniu fe però cap coneixement, i a sobre ens voleu vendre que en sabeu més que la resta o que teniu la clau de l'èxit: sou la representació humana de la venda de fum la IA, i per això us ha atrapat i la reproduïu. Sou exactament l'objectiu d'aquesta competició de veure qui demostra ser més imbècil, i us asseguro que esteu guanyant. Us penseu que la IA és una entitat supercomplexa, però sou com el vell que trobava un misteri en com funcionava el DVD mentre que el nen el programava sense dificultats. Però no vull escriure aquest article només per insultar, sinó per a també afegir potser una mica d’informació al debat.

Us explicaré la meva experiència personal. Treballo desenvolupant software i, per desgràcia per a mi i tots els meus companys, també treballo desenvolupant “AI first products” o el que sigui que signifiqui. Recordeu allò del “bio”, “eco” o qualsevol altra etiqueta de l'estil que feia vendre? Bé, això és exactament igual. A la meva feina tenim eines que fan el mateix (i molt millor) que la "IA" que hem desenvolupat, però ara la tendència és que tot estigui en un xat. Doncs tal com ens han demanat hem fet que aquestes eines estiguin accessibles al xat. Els clients flipen i diuen hòstia, quina eina més guapa la IA, però quan van a l'altra pantalla que fa exactament el mateix (de fet, millor) els hi sembla tot massa ordinari per a comentar-ho.

Amb els xatbots generalistes ha passat alguna cosa semblant, en comptes de buscar a Google i passar un minut discernint entre el que t’interessa i el que no, ara reps una informació en deu segons que no pots comparar amb altres resultats i que si no és el que esperes (perquè ja saps una mica del tema i entens que allò no té gaire sentit) t'embarques en una espiral de preguntes i respostes, i fins i tot acusacions (“això d’on ho treus??”, “Ai perdona m’ho he inventat tens raó”, etc.) amb una màquina. És com parlar amb una paret d'una habitació buida i esperar que retorni quelcom diferent de l'eco de la nostra veu.

Sent realistes això d'adaptar un programari ja produït a què sigui accessible en un xat amb la IA són poques hores de feina i ho tens enllestit. Una vegada fet, ja ens podem posar l'etiqueta i tots contents (clients i empresa). Però on afecta de veritat aquesta campanya de màrqueting i on comproves que ha funcionat molt bé és al dia a dia de la meva feina. Fa uns deu anys que programo, i uns cinc que reviso codi d'altres habitualment, i mai de la vida havia corregit tantes línies de codi que no serveixen per a res. És greu fins al punt que jo he deixat de programar molts dies només per a corregir codi escrit per la IA, ja que generava problemes greus de seguretat i rendiment. Això que la IA ens fa guanyar temps és una mentida gegant que no només s'han empassat tots els empresaris sense excepció, sinó que a més repeteixen sense parar.

Per política d'empresa jo he d'utilitzar la IA diàriament. Tinc un "agent" que suposadament ha de fer el codi per mi o ajudar-me bastant en les meves tasques. També suposadament usem els LLM més potents que existeixen, i paguem una pasta per a tenir-los. A més tenim cursos que han costat molts milers d'euros que ens han ajudat a saber exactament com funciona tot aquest merder i com fer que treballi de la forma més precisa i eficient possible. I amb tot i això no podria dir un sol moment que la IA m'hagi ajudat d'una forma ràpida i eficaç. Quan pot funcionar millor és quan s'han de copiar i enganxar fitxers canviant un nom, però fins i tot en aquests casos és tan lenta que ho faig jo més ràpid i m'asseguro no haver de fer correccions.

La inversió que s'està fent ara mateix en IA a la meva empresa supera en anys llum qualsevol inversió feta en formació i contractació. Això vol dir que si hi havia 100.000 € anuals que es podien convertir en dues persones noves contractades amb un bon sou, ara amb el mateix import tenim una subscripció de lliure accés a una IA que genera problemes constantment. Però evidentment això era un exemple, la realitat és que estem parlant de quantitats molt més grans, de desenes de milions d'euros invertits a vendre fum només a la meva empresa. És a dir, de centenars de persones que es podrien contractar amb aquests diners per a desenvolupar projectes interessants, que serien molt més hàbils que aquesta eina feixuga i poc precisa, que no sabrem mai quan funcionarà bé i que té costos molt més alts que les persones.

Que la IA generarà nous llocs de treball és mentida. La inversió feta clarament apunta que la major part del pressupost està destinat ara mateix a l'estètica, a l'embolcall del producte, i no als treballadors. Els que estem a dins dels negocis de la tecnologia ho veiem ben clar, el que diuen els empresaris i el que sentim els que estem utilitzant-la diàriament canvia completament.

No vull ni entrar en ecologismes, control social, seguretat en general, problemes de salut mental, venda de dades, problemes en l'aprenentatge, privacitat, recursos necessaris, escassetat de peces essencials per a la computació, monopolis, drets d'autor... la llista és massa llarga. Jo, amb aquest petit article, només volia dir que la IA és una merda com una catedral.

Ja albiro la primavera

hidden (desposseit) — Tue, 10 Feb 2026 10:08:00 +0000

A Barcelona sembla que ens acostem a poc a poc a la primavera. Les herbes han començat a treure el cap, i això que no són conscients de quin món tenen per davant. No coneixen res més que aquell crostó de terra que pum!, de cop i volta ja no hi és, i ara un bri d'herba verda i brillant contrasta amb la terra negra.

Han seguit la crida del sol cap amunt, però també han parat l'orella al so de l'aigua en direcció contrària. Han fet arrels, contactat amb allò que els envolta, i han decidit si sortien o no. Al final han dit que sí a l'assemblea. I ara són desenes de petits caps verds brillants que em miren i si paro atenció de segur que els escolto i els veig moure les seves dues petites fulles, els cotiledons, icona de la vida, demostració de la força emmagatzemada en allò tan petit, aquell embrió anomenat llavor.

I si aquesta menudesa, aquest embrió de planta, té la força de mirar endavant i enrere sense gens de por, nosaltres hauríem d'aprendre d'aquesta senzillesa, de la més gran i humil forma de ser, de la simple existència sense floritures i necessitats més enllà del que és bàsic com la llum, els nutrients i l'aigua. Les vaig plantar amb decisió abans de pujar un cap de setmana a Sort. Era l'hora de començar el meu jardí d'herbes, tal com ens ha ensenyat Henry Beston. Vaig escollir sajolida i pastanaga silvestre. A l'altre balcó vaig agafar una petita mostassa silvestre de Collserola que ha arrelat prou bé i té moltes fulles noves.

Igual que el verd vital d'aquestes primeres fulles contrasta amb la terra, la terra i les plantes contrasten amb allò que ens envolta a la ciutat. El formigó, el no-res, l'absència de vida i la pol·lució constant. Observant-les podem arribar a oblidar que som en una xarxa d’edificis grisos, ens arrelem una mica també i fem del nostre espai vital quelcom una mica menys antinatural.

L'altre dia, en un bosc del Pallars ben nevat no s'escoltava quasi res, només el Sol. La seva calor fonia lleugerament la neu acumulada als avets que queia sobre més neu, flonja, suau. I semblava que el cop pogués ser estrepitós, però era com una ploma xopa d'aigua. Pffshh. I la neu s'escampava. Un so de gel lliscant sobre gel, molt curt i una branca gronxant. No hi havia ningú, el vent havia descansat una estona, així que la soledat i el silenci podien arribar a ser totals tret d'aquests moments.

Fins i tot els animals habituals com els ocells o els cabirols havien fugit de l'enorme capa de neu sorda, que emetia un so negatiu i ho atrapava tot. Un metre de cobertura que no només afavoria el silenci, sinó que també impedia l'accés a l'aliment. Volia veure alguna bestiola, i buscava i buscava, però no em trobava ni a mi mateix de tan absort que estava amb els últims arbres que podia arribar a albirar.

El bosc olorava i escoltava, entenia el meu objectiu de recerca. Els pocs animals que quedessin s'havien allunyat amb el so de les raquetes i la pudor de crema solar. Si has llegit a Irene Solà suposo que també ets de les persones que s'imaginen la por del cabirol quan sent la presència humana. Han passat anys i no em puc desfer d'aquest capítol a la meva imaginació.

El fred em punxava a les galtes vermelles i em feia recordar que encara queda hivern. Que el sol és dèbil, i que de moment, guanya el gel. Les llavors esperen, pacients, el moment correcte. A un centenar de kilòmetres més enllà no ho sembla i floreix l'ametller, però aquí encara no es pot plantar res, i la primavera, si s'albira, és durant les hores que el sol desfà una mica de neu. Pffshh.

He llegit "Ser naturaleza" d'Andrea Staid i m'ha encantat. A la llibreria Natura Llibres d'Alins, on també vaig comprar en el seu moment les llavors de sajolida i pastanaga silvestre, vaig aconseguir el llibre "Plantes medicinals de Catalunya" d'Ugo D'Ambrosio, Teresa Garnatje, Airy Gras, Montse Parada i Joan Vallès. Em tenen vibrant per cada planta que trobo al meu voltant en cada passejada. La primavera va ser impressionant l'any passat, aquest sembla que també ho serà amb tanta pluja. Aprofiteu per sortir a sentir la natura i les fitocides del bosc, veureu que cada dia hi ha un paisatge nou!

Biblioteca Marginal: una mica de quincalla punk

hidden (desposseit) — Tue, 27 Jan 2026 08:54:00 +0000

Quan era petit deia que el dia que tingués 30 deixaria d'interessar-me pel punk. Ara que ja he passat d'aquesta xifra penso que puc empènyer una mica més, fins als 35-40 potser. I fins i tot, en comptes d'un número, podríem dir que fins que el tinnitus no em permeti continuar sentint soroll infernal. Això, tot sigui dit, podria ser demà mateix.

La meva relació amb aquesta subcultura ha estat complexa i llarga, fins al punt que de vegades, en l'actualitat, no sé què m'aporta. Però mai he volgut que els núvols negres de l'amargor i les males experiències m'enduguin cap a una posició de punk que odia el punk. És una relació habitual en la gent d'edat més avançada de l'escena amb el present d'aquesta, i sempre m'he negat a representar aquest paper. Abans em dedico al tecno o a col·leccionar sobres de sucre.

Com us podeu imaginar pel títol de l'article, els últims anys la meva biblioteca s'ha omplert de quincalla punk. Hi ha de tot: llibres, revistes, fanzines, discos, octavetes, flyers, entrades (sí, entrades!), cassettes, cd's, art original, cintes vhs, làmines/pòsters, fotos... i de segur que m'oblido d'algun format documental del qual en tinc quelcom punk. Entre totes aquestes merdes que ocupen espai, pesen, i que patiré el dia que m'hagi de fer una mudança, voldria destacar una: la mítica MAXIMUM ROCKNROLL (MRR).

Aquest fanzine amb aspecte de revista professional va ser durant molt de temps el fanzine punk que s'havia estat publicant durant més temps de forma ininterrompuda. L'any 1982 van començar a publicar-lo i no van parar fins al 2019! Si un dia el teniu a les mans podreu comprovar la quantitat de feina que hi havia darrere d'aquelles pàgines que s'editaven cada mes des d'una casa-museu de San Francisco. A casa nostra, a Barcelona, el compràvem a la Rosa de Foc o en alguna petita distri que hi hagués en un concert.

El 2017 vaig tenir la sort de poder anar de gira pels Estats Units, i vam acabar a la casa de la MRR, on s'acumulaven desenes (potser centenars?) de milers de discos i tota mena d'elements produïts pels punks de tot el món. Tothom que treia un disc enviava una còpia allà perquè tingués una review. Una desena de persones feien torns per agafar la cubeta de discos arribats feia poc, s'asseien, els escoltaven, escrivien les seves valoracions i marxaven. Després eren publicades en format físic al fanzine, juntament amb entrevistes, columnes, còmics, fotoreportatges, scene reports (articles per a conèixer l'escena punk d'una àrea geogràfica concreta)...

Potser estic desmereixent una mica tota la feina darrere aquestes MRR mensuals, però els números especials em fascinaven. L'especial d'art del 2016 encara és, avui dia, una forma d'inspirar-me quan no sé què fer per a un cartell, portada o quan vull dibuixar en general. Conté entrevistes individuals, converses entre diferents punks que fan art, es van comissionar obres originals de portades de discos refetes per punks, i per acabar-ho de tancar tot Olivia Gibb va fer tot l'art de la portada, contraportada, títols i maquetació. La podeu trobar, com tantes altres MRR a archive.org.

Sense sortir del tema MRR encara que ho sembli, volia parlar-vos dels meus inicis a la fotografia. Vaig descobrir la fotografia analògica a través de Tumblr, però no va ser fins que vaig comprar un especial de fotografia de la revista d'skate Kingpin que vaig entendre que jo també podia fer fotos analògiques. Els començaments van ser una mica a cegues, sense saber ben bé què fer, però en no gaire em vaig adonar que em venia de gust fer fotos de concerts de punk. Evidentment, com a bon nerd, vaig començar buscant entre els fotògrafs dels àlbums dels vuitanta que m'agradaven, i no vaig trigar a arribar a Murray Bowles.

Bowles va publicar una edició especial de la MRR molt important (tot l'important que pot ser, que no és gaire) per aquest sub-sub-gènere com és la fotografia de concerts de punk. L'any 1987 aquest fotògraf ja havia vist tot el que calia per a fer una recopilació de fotos de les millors bandes de l'època. Algunes han arribat a ser molt conegudes, com la de GBH, la resta potser ja no les recorda ningú. De totes maneres Bowles va ser una gran inspiració per a mi, d'alguna forma em va ensenyar com s'havien de fer aquestes fotos, com les feia ell estava "bé" i si no seguien aquest estil estaven "malament".

Són formes d'organitzar la ment molt senzilles per a començar a fer un projecte tan artesanal com un arxiu fotogràfic analògic. En la mateixa gira de 2017 vaig tenir la sort de conèixer-lo, però no vaig saber que era ell. Estàvem tocant en algun lloc de la Bay Area, i hi havia un senyor fent fotos al concert molt agradable. No li vam prestar cap atenció. L'endemà, quan sortíem amb la furgo cap a la següent ciutat ens van enviar unes fotos de nosaltres tocant i... eren de Murray Bowles. Vaig voler que se m'empassés la terra. Bowles va morir el 2019, igual que la seva estimada MRR, i jo em vaig quedar sense presentar-me a una persona que m'havia canviat la vida.

Uns anys més tard, a Berlín, vaig passar per Statik Shock Musik, una botiga mítica de discos punk. Tenien un exemplar de l'especial de Murray Bowles a la MRR, però no tenia preu. Vaig demanar quant costava amb por, de fet, vaig dir "quant costa? encara que crec que no tinc per pagar tant...". Em van mirar incrèduls amb cara de "ningú vol això, que vols dir?" per a contestar-me que tan sols costava 5 €. No m'ho podia creure, vaig pagar amb por de no haver entès el preu, semblant al dia que vaig aconseguir una xupa de cuir ben punki a l'Humana per 2 €. Però això és una altra història. Si voleu, també està a archive.org

Ara que la MRR ha mort en format físic (segueix a la web pràcticament només amb les reviews i la ràdio i tenen Mastodon), als que ens agrada tocar el paper de mala qualitat hem de continuar buscant fanzines que ens aportin una mica de plaer a la vida. Una de les publicacions més originals que he trobat els últims anys, encara que molt esporàdica, és la de Shiva Addanki, cantant i guitarra de la banda Kaleidoscope, guitarra de Tower 7 i bateria de Destruxion America. Encara que costa de trobar i he acabat distribuint jo mateix unes petites quantitats de les seves edicions Europa, és una meravella editorial.

Els seus fanzines contenen una ferma crítica política, un apropament a l'anarquisme des d'un recordatori del colonialisme imperant. La seva estètica tan pròpia és segurament recollida de la influència de l'art polític de premsa i cartelleria de principis de segle (com a exemples tenim Helios Gòmez o les revistes Mother Earth de l'Emma Goldman). També em sembla interessant la seva evident relació directa amb la fotografia, que l'adapta al seu traç i és utilitzada per a il·lustrar de forma més realista. A més, les eleccions de colors i els textos encastats en les seves obres generen una relació de forces que impacten directament en qualsevol que el llegeixi.

En general, una veritable joia que val la pena fullejar però també llegir atentament per a conèixer una mica més dels patiments de les societats no occidentals, o de com les nostres societats perpetuen el colonialisme arreu del món.

No hi ha marxa enrere

hidden (desposseit) — Sun, 04 Jan 2026 09:50:00 +0000

Comença a moure’s l’engranatge que ho esclafa tot. Si ara mateix sortís un/a president/a demòcrata, retornaria a Maduro, demanaria perdó i trauria les mans del petroli de Veneçuela? Ho dubto molt. Igual que cap nou dirigent rus retornaria el Donbàs ni cap dirigent israelià, fins i tot dels mes progressistes, retornarien terres als palestins.

El que vull dir és que no hi ha marxa enrere i ara, en un món on pocs actors tenen tant de poder i la resta els hi deuen molt, els organismes internacionals han quedat obsolets. Impera una total impunitat. Ara ja sabem què poden fer sense cap por: qualsevol cosa a qualsevol lloc del món. La megamàquina és el motor, l'estat supranacional la seva forma. A partir d'ara veurem una constant amenaça a la vida [volia escriure les llibertats individuals, però aquestes ja s'havien de defensar] per mantindre l'economia de les superpotències.

Molts asseguren que el capitalisme està desfent-se. La frase enganya, jo no tindria valor per a fer aquesta asserció d'aquesta manera. Podem veure clarament que és un pacient terminal, però aquest estat de desfeta pot allargar-se centenars d'anys sense cap problema. Allò que abans vèiem decaure en pau, ara ho fa entre bombes per a assegurar el poder del capital.

La mort imaginada

hidden (desposseit) — Sat, 27 Dec 2025 14:45:00 +0000

Com una capa llefiscosa la vida goteja al nostre voltant. Ens han donat un temps determinat, les hores van passant i les Moires trenen el fil de la vida fins que el tallen. Tota la humanitat ha rumiat sobre aquesta qüestió que potser avui dia ja no ens desperta gaire passió. Tres dones filadores, la mort com a personificació en fosca segadora d'ànimes i els memento mori de la pintura flamenca. La mort és tabú, i encara que tenim un problema greu a la nostra societat amb temes com el suïcidi sembla que no es vulgui parlar d'això.

Vivim a una era atabalada, on no hi ha cap mena de descans i per descomptat no hi ha gaires conclusions perquè no es valora el temps per pensar. No sé si això és generacional, però em fa la impressió que ens ensenyen a buscar solucions a efectes i no a causes. Potser és la manca de temps. Hi ha generacions senceres acostumades a un ritme de vida trepidant que també generen noves formes de pensar adaptades a les seves possibilitats; és a dir, amb temps limitat. La mort, en una era cientifista i de recerca d'idees útils queda apartada, ja que pensar en quelcom que passarà per molt que t'hi capfiquis s'ha tornat un acte de la més gran absurditat.

I tot això em porta pel raval de la vida de Federico García Lorca, poruc com ell sol. Ell temia a la mort, la seva carn podrida, tot un procés fastigós i a la vegada inevitable. La temia tant que se l'imaginava dia si dia també fins al punt de tenir certa reverència per aquesta situació que només passa una vegada a la vida. La gent s'imagina el seu casament, el naixement del seu fill, la festa que es farà després i el goig amb què brindaran, ballaran, es besaran, faran l'amor, cantaran amb amics, riuran i, borratxos, perdran el seny en la seva felicitat. Però això pot passar més d'una vegada, qui sap quantes! García Lorca en canvi s'imaginava el seu funeral. S'estirava al llit amb el seu millor vestit, amb les mans reposades sobre els budells i deixava que la seva imaginació fes la resta. La carrossa, els cavalls negres, el xofer amb el seu posat serè i la comitiva. Ploraran o riuran? Tant se val, el seu cos serà embalsamat amb un vestit nou, el taüt de feltre color sang l'abraçarà i al voltant les flors fresques, regalimant aigua afruitada li retornaran la vida que li falta.

Jo no m'imagino el meu funeral perquè soc producte del temps al qual visc. Però m'agrada pensar que soc en Federico per un instant, posar-me a la seva pell i sentir la sang bullir d'excitació en recrear els càntics que li entregarien tots els cantaores, seguiriyas dels sentiments més profunds, saetas com brams de cérvol dient adeu a un amic que sempre ha estat, encara mort, donant-nos alegries. Federico va demanar a la germana d’en Dalí, l’Anna Maria, que li fes una foto posant mente cavil·lava sobre el seu final. El dia que va ser assassinat sense funeral, sense rastre de vestits nous o gent plorant la seva ausència la fotògrafa va amagar les imatges. Si el seu destí va ser trist, pitjor era observar aquesta cruel ficciò una vegada mort.

Biblioteca Marginal: Tadao Mitome

hidden (desposseit) — Fri, 19 Dec 2025 18:53:00 +0000

Una biblioteca marginal és el ball on els llibres s’alliberen dels prejudicis. Aquí no hi ha gaires novel·les, i les publicacions esgarrapen els marges i contaminen les convencions. La marginalitat és verinosa, però també molt atractiva. Però no ho oblidem, la història del llibre sempre ha portat a sobre els noms de grans marginats, i l’afició per la seva lectura o col·lecció també agrupa molts d’aquests personatges.

De fet, parlem de llibres, però no és una altra convenció del que hem de trobar a una biblioteca? En una com la que es presenta avui també conviuen autopublicacions de tota mena, edicions manuals, cartes, revistes, fanzines… no és el bon gust el que marca aquestes prestatgeries, sinó potser més aviat el contrari. No cal entendre tot el que és publicat, i fins i tot a vegades els ordres establerts per gènere o nom de l'autor/a tenen poc sentit. L'afinitat d'aquests títols és relativa a qui us els presenta, no a cap entitat acadèmica, i així podem fer de les mostres d'aquesta biblioteca una nova obra.

Aquesta biblioteca marginal és la meva pròpia biblioteca, la d'un altre marginat. Per alguna raó em va interessar la fotografia fa uns anys i ara tinc una bona quantitat d'elements en aquest arxiu, així que els vull ensenyar. Per a fer-ho vull pensar-ho bé, anar a poc a poc, i de fet aquest primer pas m'esfereeix, ja que sé que de segur trobaré millors paraules en el futur. Però hem d'obrir el camí en algun moment si volem arribar enlloc. Dit això, comencem!

Tadao Mitome - Records of Revolts 60-70

6a edició, publicada al 1974.

Preciós. Un regal d'aniversari que em vaig fer a mi mateix. Quin goig de fotografies, i quin goig d'impressió. No puc assegurar-ho, però diria que la tècnica s’anomena gravat al buit en català (huecograbado en castellà i gravure printing en anglès). És molt típic de les publicacions fotogràfiques d'abans dels anys noranta. En aquest procés la tinta és abundant, i les taques són fosques i profundes. No dubtaria a assegurar que ha ajudat moltíssim en generar l'estètica de la famosa revista Provoke, i aquest conegut are-bure-boke tan japonès. Quan s'imprimeix així, qualsevol boira sembla sorra, i la textura és fins i tot una característica tàctil de la mateixa pàgina.

Mitome és un dels fotògrafs de la rebel·lió japonesa. Estudiants, camperols, obrers cansats, tots són representats en acció. Ataquen a la policia, s'agafen en la protesta, mostren condol davant de la pèrdua de companys i companyes... la lluita revolucionària que va viure el Japó en una de les seves millors mostres.

Tal com podreu deduir del títol, el llibre explora un rang d'anys bastant ample que permet mostrar les lluites del zengakuren, l'exèrcit roig japonès, la lluita contra l'aeroport de Narita (la lluita de Sanrizuka), i molt més. Aquesta època acaba abruptament als anys setanta amb el final generalitzat de la lluita armada d'esquerres que s'havia estès pel món després dels seixanta-vuits. Igual que a altres llocs triomfen les socialdemocràcies, els pactes entre sindicats majoritaris i partits, i el partit comunista i el socialista o els sindicats anarquistes abans tan nombrosos queden reduïts a res.

Això sí, al Japó queda una història fascinant (i aterridora) de segrestos d'avions, bombes, aliances, per una banda, amb Palestina i per una altra amb Corea del Nord... per a saber més us recomano moltíssim el llibre "Japó Roig" de Ferran de Vargas.

Per cert, al Japó també van quedar unes restes d’un academicisme marxista impensable en altres llocs. Aquestes petites taques del teixit universitari s’han anat expandint i en l’actualitat pensadors com Kohei Saito publiquen llibres venuts en xifres de centenars de milers d’exemplars.