Desposseït

Caminar el turbocapitalisme

hidden (desposseit) — Mon, 15 Jun 2026 18:40:00 +0000

Sembla mentida que l'acte de posar un peu darrere de l'altre canviï tantes coses. Desenreda la ment i, alhora, l'entreté, una virtut que fa que caminar sigui la meditació diària de tanta gent. Però no només genera un cert equilibri psíquic, sinó que també ens ajuda a posar els músculs al seu lloc i, en general, ens aporta una gran estabilitat emocional.

El problema és quan aquest acte, tan aparentment natural, es converteix en una decisió mesurada, comptabilitzada, creadora de capital social i essencialment capitalista. Els creadors de polseres, material esportiu i aplicacions d'esport han convençut la població general que vivim en un deute constant amb el nostre cos. L'exigència ha de ser màxima, però a través de les seves solucions tecnològiques i materialistes. El nostre cos no és suficient per viure feliços: necessitem suplements de tota mena, nou material, comptadors més exactes... Hem perdut la capacitat d'assegurar-nos la salut per nosaltres mateixos.

No només això, també hem vist com, a poc a poc, molts espais naturals es converteixen en zones d'esport, recorreguts que perden tota propietat possible i on la natura és un objecte. I, com a objecte, es converteix en mercaderia. Ningú coneix les plantes, d'on surt l'aigua, ni quina fauna ens envolta i fa possibles les característiques del paisatge. No importa la història que envolta el lloc, només la seva imatge en píxels i els cors que pot arribar a acumular. L'espai ja no pot ser tampoc qualsevol camí: ha de ser el recomanat, el fotografiable, aquell que tothom fa.

Desconnectar-nos de la natura, sigui la del nostre cos o la d'allò que ens envolta, ens fa més ignorants i antropocèntrics. Situar l'ésser humà al centre de tot, o fins i tot imaginar-lo com un ésser invencible, contribueix a tragèdies com el canvi climàtic. Comprendre els cicles vitals de la natura, observar-la i entendre la funció de cada engranatge que la compon —nosaltres inclosos— és una tasca que les societats humanes havien desenvolupat durant milers d'anys. El món ha canviat i aquests coneixements s'han devaluat al llarg de l'últim segle i mig. Recuperar-los no és només un exercici de memòria, sinó una necessitat per afrontar el futur més dignament.

La propera vegada que sortiu a caminar, córrer o anar en bici, observeu allò que us envolta. Mireu més enllà del recorregut i dels números. Entendre que formem part d'aquelles plantes, d'aquella terra que trepitgem i d'aquells animals que ens observen en silenci és reconèixer la nostra interdependència amb tot allò que ens envolta. També és, potser, la forma més senzilla d'abraçar la vida.

Ginebra i el G7

hidden (desposseit) — Mon, 15 Jun 2026 09:40:00 +0000

Les grans protestes del final de segle XX i l'inici del XXI queden tant lluny temporalment i mentalment que els de la meva generació ja hem de llegir llibres d'història per a conèixer-les. Seattle contra l'OMC, Gènova contra el G8, Barcelona contra el banc mundial, i un llarg fil d'explosions populars i internacionals en contra del capitalisme transnacional postfordista i totes les seves organitzacions o eines per al seu reconeixement. Tot això ha quedat enrere, i encara que hem tingut fortes empentes d'organització popular d'espectres polítics variats com certes vagues generals, el 15M, o les lluites contra l'empresonament dels líders de l'1 d'octubre de 2017, les coses han empitjorat considerablement.

Durant aquest cap de setmana el G7 s'ha reunit a Ginebra, i molts milers de persones han sortit als carrers a denunciar la ridícula situació en la qual es troben aquestes assemblees. Per una banda, practiquen i promouen un vassallatge de manual cap al capital transnacional que fa que precisament perdin autonomia com a elements del tauler geopolític. Per l'altra banda, no mouen ni mig dit davant d'injustícies internacionals, o fins i tot en són els promotors i els generadors de lobbies polítics per a evitar represàlies.

Davant d'aquesta situació, aquests manifestants han decidit protestar de dues formes diferents. La majoria han caminat pels carrers de la ciutat, però una petita porció han decidit plantar cara a la militarització dels carrers i a una visita d'uns líders que tenen ben poc d'exemplars. No sorprèn a ningú veure com aquestes persones queden com les "dolentes" en les cròniques, però això ara mateix no és important.

El que s'ha de remarcar és que si unes protestes de baixa intensitat han generat tant de soroll mediàtic, vol dir que hi ha certa por per una nova onada de protestes internacionals en reunions similars a les ja mencionades. Podríem dir que aquests centenars de persones entronquen amb un fil històric de protestes "violentes" que és de sentit comú que tornin a revifar. Aquestes demostracions de poder popular no només eren esclats d'accions coordinades, sinó també catalitzadores d'idees i promotores d'aquestes.

Mai hi havia hagut una classe política global tan desvergonyida en l'últim segle que no tingui conseqüències clares per les seves accions. I encara no ha sorgit el moviment popular que faci front de forma col·lectiva a aquestes polítiques, i no només amb violència: també tornant a generalitzar idees com el decreixentisme, el comunisme llibertari o tantes altres que encara que tinguin molts defensors, per a la majoria de gent són en un calaix esperant ser obert.

Mirar de nou a la història recent crec que és important per entendre el camí del qual ens hem sortit. Lluites com Chiapas o tota l'època de llibertat que ha pogut gaudir Rojava poden servir de brúixola quan no trobem respostes a què fer o com fer-ho. Però no ens oblidem que el nostre context i la nostra societat és inimitable per una altra, i hem de tenir prou imaginació per a adaptar-nos a aquestes noves situacions amb les nostres pròpies eines.

No hi ha marxa enrere

hidden (desposseit) — Sun, 04 Jan 2026 09:50:00 +0000

Comença a moure’s l’engranatge que ho esclafa tot. Si ara mateix sortís un/a president/a demòcrata, retornaria a Maduro, demanaria perdó i trauria les mans del petroli de Veneçuela? Ho dubto molt. Igual que cap nou dirigent rus retornaria el Donbàs ni cap dirigent israelià, fins i tot dels mes progressistes, retornarien terres als palestins.

El que vull dir és que no hi ha marxa enrere i ara, en un món on pocs actors tenen tant de poder i la resta els hi deuen molt, els organismes internacionals han quedat obsolets. Impera una total impunitat. Ara ja sabem què poden fer sense cap por: qualsevol cosa a qualsevol lloc del món. La megamàquina és el motor, l'estat supranacional la seva forma. A partir d'ara veurem una constant amenaça a la vida [volia escriure les llibertats individuals, però aquestes ja s'havien de defensar] per mantindre l'economia de les superpotències.

Molts asseguren que el capitalisme està desfent-se. La frase enganya, jo no tindria valor per a fer aquesta asserció d'aquesta manera. Podem veure clarament que és un pacient terminal, però aquest estat de desfeta pot allargar-se centenars d'anys sense cap problema. Allò que abans vèiem decaure en pau, ara ho fa entre bombes per a assegurar el poder del capital.