Biblioteca Marginal: una mica de quincalla punk

hidden (desposseit) — Tue, 27 Jan 2026 08:54:00 +0000

Quan era petit deia que el dia que tingués 30 deixaria d'interessar-me pel punk. Ara que ja he passat d'aquesta xifra penso que puc empènyer una mica més, fins als 35-40 potser. I fins i tot, en comptes d'un número, podríem dir que fins que el tinnitus no em permeti continuar sentint soroll infernal. Això, tot sigui dit, podria ser demà mateix.

La meva relació amb aquesta subcultura ha estat complexa i llarga, fins al punt que de vegades, en l'actualitat, no sé què m'aporta. Però mai he volgut que els núvols negres de l'amargor i les males experiències m'enduguin cap a una posició de punk que odia el punk. És una relació habitual en la gent d'edat més avançada de l'escena amb el present d'aquesta, i sempre m'he negat a representar aquest paper. Abans em dedico al tecno o a col·leccionar sobres de sucre.

Com us podeu imaginar pel títol de l'article, els últims anys la meva biblioteca s'ha omplert de quincalla punk. Hi ha de tot: llibres, revistes, fanzines, discos, octavetes, flyers, entrades (sí, entrades!), cassettes, cd's, art original, cintes vhs, làmines/pòsters, fotos... i de segur que m'oblido d'algun format documental del qual en tinc quelcom punk. Entre totes aquestes merdes que ocupen espai, pesen, i que patiré el dia que m'hagi de fer una mudança, voldria destacar una: la mítica MAXIMUM ROCKNROLL (MRR).

Aquest fanzine amb aspecte de revista professional va ser durant molt de temps el fanzine punk que s'havia estat publicant durant més temps de forma ininterrompuda. L'any 1982 van començar a publicar-lo i no van parar fins al 2019! Si un dia el teniu a les mans podreu comprovar la quantitat de feina que hi havia darrere d'aquelles pàgines que s'editaven cada mes des d'una casa-museu de San Francisco. A casa nostra, a Barcelona, el compràvem a la Rosa de Foc o en alguna petita distri que hi hagués en un concert.

El 2017 vaig tenir la sort de poder anar de gira pels Estats Units, i vam acabar a la casa de la MRR, on s'acumulaven desenes (potser centenars?) de milers de discos i tota mena d'elements produïts pels punks de tot el món. Tothom que treia un disc enviava una còpia allà perquè tingués una review. Una desena de persones feien torns per agafar la cubeta de discos arribats feia poc, s'asseien, els escoltaven, escrivien les seves valoracions i marxaven. Després eren publicades en format físic al fanzine, juntament amb entrevistes, columnes, còmics, fotoreportatges, scene reports (articles per a conèixer l'escena punk d'una àrea geogràfica concreta)...

Potser estic desmereixent una mica tota la feina darrere aquestes MRR mensuals, però els números especials em fascinaven. L'especial d'art del 2016 encara és, avui dia, una forma d'inspirar-me quan no sé què fer per a un cartell, portada o quan vull dibuixar en general. Conté entrevistes individuals, converses entre diferents punks que fan art, es van comissionar obres originals de portades de discos refetes per punks, i per acabar-ho de tancar tot Olivia Gibb va fer tot l'art de la portada, contraportada, títols i maquetació. La podeu trobar, com tantes altres MRR a archive.org.

Sense sortir del tema MRR encara que ho sembli, volia parlar-vos dels meus inicis a la fotografia. Vaig descobrir la fotografia analògica a través de Tumblr, però no va ser fins que vaig comprar un especial de fotografia de la revista d'skate Kingpin que vaig entendre que jo també podia fer fotos analògiques. Els començaments van ser una mica a cegues, sense saber ben bé què fer, però en no gaire em vaig adonar que em venia de gust fer fotos de concerts de punk. Evidentment, com a bon nerd, vaig començar buscant entre els fotògrafs dels àlbums dels vuitanta que m'agradaven, i no vaig trigar a arribar a Murray Bowles.

Bowles va publicar una edició especial de la MRR molt important (tot l'important que pot ser, que no és gaire) per aquest sub-sub-gènere com és la fotografia de concerts de punk. L'any 1987 aquest fotògraf ja havia vist tot el que calia per a fer una recopilació de fotos de les millors bandes de l'època. Algunes han arribat a ser molt conegudes, com la de GBH, la resta potser ja no les recorda ningú. De totes maneres Bowles va ser una gran inspiració per a mi, d'alguna forma em va ensenyar com s'havien de fer aquestes fotos, com les feia ell estava "bé" i si no seguien aquest estil estaven "malament".

Són formes d'organitzar la ment molt senzilles per a començar a fer un projecte tan artesanal com un arxiu fotogràfic analògic. En la mateixa gira de 2017 vaig tenir la sort de conèixer-lo, però no vaig saber que era ell. Estàvem tocant en algun lloc de la Bay Area, i hi havia un senyor fent fotos al concert molt agradable. No li vam prestar cap atenció. L'endemà, quan sortíem amb la furgo cap a la següent ciutat ens van enviar unes fotos de nosaltres tocant i... eren de Murray Bowles. Vaig voler que se m'empassés la terra. Bowles va morir el 2019, igual que la seva estimada MRR, i jo em vaig quedar sense presentar-me a una persona que m'havia canviat la vida.

Uns anys més tard, a Berlín, vaig passar per Statik Shock Musik, una botiga mítica de discos punk. Tenien un exemplar de l'especial de Murray Bowles a la MRR, però no tenia preu. Vaig demanar quant costava amb por, de fet, vaig dir "quant costa? encara que crec que no tinc per pagar tant...". Em van mirar incrèduls amb cara de "ningú vol això, que vols dir?" per a contestar-me que tan sols costava 5 €. No m'ho podia creure, vaig pagar amb por de no haver entès el preu, semblant al dia que vaig aconseguir una xupa de cuir ben punki a l'Humana per 2 €. Però això és una altra història. Si voleu, també està a archive.org

Ara que la MRR ha mort en format físic (segueix a la web pràcticament només amb les reviews i la ràdio i tenen Mastodon), als que ens agrada tocar el paper de mala qualitat hem de continuar buscant fanzines que ens aportin una mica de plaer a la vida. Una de les publicacions més originals que he trobat els últims anys, encara que molt esporàdica, és la de Shiva Addanki, cantant i guitarra de la banda Kaleidoscope, guitarra de Tower 7 i bateria de Destruxion America. Encara que costa de trobar i he acabat distribuint jo mateix unes petites quantitats de les seves edicions Europa, és una meravella editorial.

Els seus fanzines contenen una ferma crítica política, un apropament a l'anarquisme des d'un recordatori del colonialisme imperant. La seva estètica tan pròpia és segurament recollida de la influència de l'art polític de premsa i cartelleria de principis de segle (com a exemples tenim Helios Gòmez o les revistes Mother Earth de l'Emma Goldman). També em sembla interessant la seva evident relació directa amb la fotografia, que l'adapta al seu traç i és utilitzada per a il·lustrar de forma més realista. A més, les eleccions de colors i els textos encastats en les seves obres generen una relació de forces que impacten directament en qualsevol que el llegeixi.

En general, una veritable joia que val la pena fullejar però també llegir atentament per a conèixer una mica més dels patiments de les societats no occidentals, o de com les nostres societats perpetuen el colonialisme arreu del món.

Lawfare bo, lawfare dolent

hidden (desposseit) — Thu, 30 Oct 2025 11:29:00 +0000

Lawfare. Quina paraula. La guerra contra la política, la judicialització de la política, la politització de la justícia. Hi ha qui diu que pateix lawfare, i és ben possible que sigui cert. Hi ha moltes evidències d'aquesta pràctica ara mateix a l'estat espanyol, i compro la retòrica del senyor Sánchez de què existeixen pseudosindicats que es querellen, pseudomitjans que es fan ressò de la causa, i jutges que la treballen perquè arribi a tenir un impacte real. I sí, fan molt de fàstic. Però no ha estat aquest mateix partit el que ha finançat el lawfare contra la política no parlamentària?

Com és ben conegut els últims anys s'han anat destapant una sèrie d'infiltrats policials en espais polítics anarquistes, comunistes, independentistes, sindicats d'habitatge, etc. L'espectre és tan ampli que afecta a tot allò que anomenem moviments populars. Aquests infiltrats no actuaven sota investigació judicial, sinó que, en la meva interpretació personal, ampliaven llistes de noms mentre buscaven algun lloc sucós on ficar-se. Un treball purament polític, ja que no hi havia cap prova o sospita d'il·legalitat que pogués generar aquestes investigacions. És a dir, hi havia una motivació ministerial i no policial.

El PSOE i les seves filials han jugat el joc de les infiltracions, i han donat eines per a la difamació de mentides de tota aquella política no parlamentària, ja que mai han donat respostes reals sobre aquestes investigacions. De fet, les validen i podem estar segurs de què continuen existint. Amb les okupacions han trobat una altra estratègia: que un cos tècnic validi que un espai no és habitable o que potser no es pot utilitzar per al públic. Amb l'excusa del risc d'incendis o problemes estructurals d'un edifici, sempre exagerats i molt poques vegades realistes, s'estan tancant espais de vida per a milers de persones. Espais, en molts casos, de base política i per tant objectiu directe d'aquests governs.

Existeixen riscos en un espai okupat? Sí, però normalment els mateixos que en un habitatge privat. Tota aquesta campanya té a una extrema dreta darrere que està obtenint el rèdit polític real, encara que l'executor sigui, en el cas de Barcelona, el PSC. Dues cares de la mateixa moneda, en això sí que s'entenen. Ens trobarem en uns anys, quan un partit de dretes arribi al càrrec, que diran que els que desallotgen més eren els del Partit Socialista, ja que no els quedarà res per a desallotjar.

Els mateixos que ara mateix estenen mentides sobre l'entorn del senyor Sánchez són els que també menteixen i generen falses inseguretats sobre l'okupació i altres temes. Tot això acaba en investigacions judicials com s'ha vist desenes de vegades que generen la fantasia de l'extrema dreta de que existeixi un grup terrorista entre els moviments populars. Això sí, encara que la gent acabi a la presó, en processos judicials eterns i tota una pressió mediàtica de mitjans públics i privats, poques vegades s'han trobat proves inculpatòries reals. Es poden veure exemples en les operacions Pandora i Piñata, els presos 27F, les detencions de Can Vies, i en general cada vegada que hi ha detencions de persones que provenen d'aquest espectre polític.

En resum, una ficció generada per unes investigacions policials que no es basen en cap indici, un govern que avala, uns mitjans que amplifiquen i mediatitzen vides anònimes fins al moment, i uns jutges que treballen suposant que una clara invenció ("pura literatura", tal com s'han definit en certes ocasions els documents policials) és real.

Hi ha lawfare? Segons la meva opinió, sí. El pateix només el senyor Sánchez? No, i de fet el seu partit és l'impulsor directe d'aquest lawfare. Però hi ha lawfares bons, i hi ha de dolents, i dels dolents millor no en parlem al parlament. Com ell diria, "es que esto es de perogrullo".

Desposseït

Biblioteca Marginal: una mica de quincalla punk

Lawfare bo, lawfare dolent