Desposseït

Biblioteca Marginal: els objectes de la fotografia

hidden (desposseit) — Sun, 22 Feb 2026 09:53:00 +0000

El nostre entorn està en constant procés de canvi. No importa el que mirem, siguin objectes humans, paisatges, el cel, un arbre o una persona. Tal com intuïa Kropotkin, tot el que veiem és producte de la concatenació d'accions del passat, siguin milions d'anys d'existència de la Terra o una societat de milers d'anys en el nostre cas.

Som una acumulació, un recipient que mai està del tot ple i que de segur no és buit, ja que tenim una motxilla darrere ben carregada. Però hi ha espai infinit per a tot el que vingui. Això és el que fa que siguem com som, que tinguem el que tenim, i que visquem en un lloc tal com és ara mateix.

No sé fins a quin punt els fotògrafs pensen en aquestes coses. A través de la pràctica fotogràfica es poden arribar a albirar alguns canvis, els més petits de tots, encara que visualment són impactants. Els canvis més grans, però, queden lluny i no sabem si mai podrem utilitzar imatges per a trobar les diferències entre èpoques molt espaiades. Qui sap durant quants anys es pot mantenir una imatge fotografiada, un dels objectes més fràgils que existeixen.

Però les fotografies que ens ocupen en aquest capítol de la biblioteca marginal no aparenten fragilitat. El que si mostren són detalls del nostre entorn congelats al temps, que fins i tot poden desaparèixer molt aviat o ja ho han fet. O que potser, gràcies a la fotografia, no ho han fet. Entrem en matèria per a entendre-ho.

Irene Visa - Twentysix Casetes del Delta (2022)

El món de la fotografia és molt autoreferencial, i aquest és un bon exemple. Ed Ruscha va publicar el fotollibre anomenat Twentysix Gasoline Stations en 1963 (mireu-lo aquí, encara que una mica malament escanejat), conegut com un dels primers llibres d'artista o fotollibres d'autor. Aquesta publicació ha estat imitada moltes vegades, fins a arribar a ser un gènere en si mateix, ja que podríem fer una llista de desenes de llibres que la reprodueixen.

A casa nostra no hi ha gaires exemples que jo conegui, encara que de segur existeixen. Fa pocs anys, en 2022, va aparèixer Twentysix Casetes del Delta, una idea brillant firmada per Irene Visa d'un projecte que jo sempre he volgut fer quan he estat en aquella zona. Les petites construccions, envoltades de camps d'arròs i en un paisatge pla i repetitiu són perfectes per a aquest tipus de sèrie, i més encara si es vol imitar el projecte de Ruscha.

Com a projecte fotogràfic compleix amb tots els requisits per a encantar en aquest món de les imatges: fa referència a un treball molt conegut, la presentació és excel·lent, és una sèrie prou llarga i sòlida d'un tema concret, i estèticament és impecable. Les casetes del delta, a més, desapareixeran en algun moment igual que les gasolineres d'Ed Ruscha. De fet, qui sap quantes imatges d'aquest treball ja han canviat per complet després dels últims episodis de pluges i vent. Si voleu fer una sèrie fotogràfica penseu en fer quelcom semblant, aprendreu moltíssim.

Richard Misrach - Grapestake Gallery Exhibition Catalogue (1979)

Unes petites muntanyes pedregoses s'entreveuen sobre el desert a la llum de la nit. Al voltant del subjecte s'expandeix una llarga llista d'espais que per a molts són simplement el no-res. Però per a Richard Misrach això no és cap problema. Recuperant l'essència de molts treballs de Walker Evans i la seva fotografia amb objectiu vernacular, aquest no res esdevé subjecte. Com si fos un model, Misrach retrata el desert amb totes les seves cares. I també els seus habitants: cactus, pedres, matolls en aparença secs i durs, però vius i de formes quasi d'un altre planeta. Aquesta absència de res d'interès es converteix en una font d'inspiració i vida en mans de Misrach, que de nit i amb un flash estroboscòpic, va posar llum a la foscor (perdoneu-me per la frase).

Per cert, m'encanta que Rebecca Solnit ha treballat fent textos i xerrades amb el treball de Misrach moltes vegades, tot un indicador de qualitat en el seu treball i com a persona.

Pia Paulina Guilmoth & Jesse Bull Saffire - Fishworm (2025)

Ja he comentat que la fotografia és autoreferencial, i en els últims anys encara ho ha estat més. Personalment, jo tinc una obsessió amb fer fotos de fotos. Tota aquella foto impresa fotografiada amb l'entorn on és presentada sempre em crida molt l'atenció. Les relacions generades entre l'espai i la imatge no solen ser gaire adients. Suposo que és per culpa de la influència de Moriyama i altres japonesos. Em puc imaginar que Pia Pauline Guilmoth (la meva fotògrafa actual preferida, parlaré d'ella en altres posts) i Jesse Bull Saffire també tenen un interès en quelcom semblant. Però en comptes de buscar on és presentada la imatge han buscat imatges impreses, les han extret del seu context i les han barrejat fent que es relacionin entre si en una nova seqüència.

L'origen de les imatges és variat, però afegeix informació molt valuosa a la sèrie. Van trobar una col·lecció de pornografia gai a les escombraries d'un polític local, diaris antics en cases abandonades, fotografies d'àlbums familiars, fotos llançades a la paperera o trobades en mercats de segona mà, revistes antigues, etc. Tot això passat per un sol filtre, una fotocopiadora que es van trobar el dia dels mobles (allà és un sol dia a l'any) sota la pluja. A tot aquest batibull van afegir fotografies fetes per ells amb càmeres digitals dels 2000 de vuit megapíxels.

Moltes d'aquestes fotografies ja haurien desaparegut si no fos per aquest treball. No contenien res d'interès per a la majoria de gent, i a través de la pràctica d'aquests dos artistes han trobat una nova vida. Potser no té gaire interès tampoc aquest treball per a molta gent, a mi personalment em fascina tant per la idea (que no és nova, en absolut) com per l'estètica. Caminant entre l'excentricitat i el mal gust de Gummo i un hiperrealisme que xoca amb les idees que tenim de la societat en que vivim és impossible que aquestes imatges em deixin indiferent. El llibre, per si us interessa, encara es pot comprar en la increïble editorial Void, d'Atenes.

Biblioteca Marginal: una mica de quincalla punk

hidden (desposseit) — Tue, 27 Jan 2026 08:54:00 +0000

Quan era petit deia que el dia que tingués 30 deixaria d'interessar-me pel punk. Ara que ja he passat d'aquesta xifra penso que puc empènyer una mica més, fins als 35-40 potser. I fins i tot, en comptes d'un número, podríem dir que fins que el tinnitus no em permeti continuar sentint soroll infernal. Això, tot sigui dit, podria ser demà mateix.

La meva relació amb aquesta subcultura ha estat complexa i llarga, fins al punt que de vegades, en l'actualitat, no sé què m'aporta. Però mai he volgut que els núvols negres de l'amargor i les males experiències m'enduguin cap a una posició de punk que odia el punk. És una relació habitual en la gent d'edat més avançada de l'escena amb el present d'aquesta, i sempre m'he negat a representar aquest paper. Abans em dedico al tecno o a col·leccionar sobres de sucre.

Com us podeu imaginar pel títol de l'article, els últims anys la meva biblioteca s'ha omplert de quincalla punk. Hi ha de tot: llibres, revistes, fanzines, discos, octavetes, flyers, entrades (sí, entrades!), cassettes, cd's, art original, cintes vhs, làmines/pòsters, fotos... i de segur que m'oblido d'algun format documental del qual en tinc quelcom punk. Entre totes aquestes merdes que ocupen espai, pesen, i que patiré el dia que m'hagi de fer una mudança, voldria destacar una: la mítica MAXIMUM ROCKNROLL (MRR).

Aquest fanzine amb aspecte de revista professional va ser durant molt de temps el fanzine punk que s'havia estat publicant durant més temps de forma ininterrompuda. L'any 1982 van començar a publicar-lo i no van parar fins al 2019! Si un dia el teniu a les mans podreu comprovar la quantitat de feina que hi havia darrere d'aquelles pàgines que s'editaven cada mes des d'una casa-museu de San Francisco. A casa nostra, a Barcelona, el compràvem a la Rosa de Foc o en alguna petita distri que hi hagués en un concert.

El 2017 vaig tenir la sort de poder anar de gira pels Estats Units, i vam acabar a la casa de la MRR, on s'acumulaven desenes (potser centenars?) de milers de discos i tota mena d'elements produïts pels punks de tot el món. Tothom que treia un disc enviava una còpia allà perquè tingués una review. Una desena de persones feien torns per agafar la cubeta de discos arribats feia poc, s'asseien, els escoltaven, escrivien les seves valoracions i marxaven. Després eren publicades en format físic al fanzine, juntament amb entrevistes, columnes, còmics, fotoreportatges, scene reports (articles per a conèixer l'escena punk d'una àrea geogràfica concreta)...

Potser estic desmereixent una mica tota la feina darrere aquestes MRR mensuals, però els números especials em fascinaven. L'especial d'art del 2016 encara és, avui dia, una forma d'inspirar-me quan no sé què fer per a un cartell, portada o quan vull dibuixar en general. Conté entrevistes individuals, converses entre diferents punks que fan art, es van comissionar obres originals de portades de discos refetes per punks, i per acabar-ho de tancar tot Olivia Gibb va fer tot l'art de la portada, contraportada, títols i maquetació. La podeu trobar, com tantes altres MRR a archive.org.

Sense sortir del tema MRR encara que ho sembli, volia parlar-vos dels meus inicis a la fotografia. Vaig descobrir la fotografia analògica a través de Tumblr, però no va ser fins que vaig comprar un especial de fotografia de la revista d'skate Kingpin que vaig entendre que jo també podia fer fotos analògiques. Els començaments van ser una mica a cegues, sense saber ben bé què fer, però en no gaire em vaig adonar que em venia de gust fer fotos de concerts de punk. Evidentment, com a bon nerd, vaig començar buscant entre els fotògrafs dels àlbums dels vuitanta que m'agradaven, i no vaig trigar a arribar a Murray Bowles.

Bowles va publicar una edició especial de la MRR molt important (tot l'important que pot ser, que no és gaire) per aquest sub-sub-gènere com és la fotografia de concerts de punk. L'any 1987 aquest fotògraf ja havia vist tot el que calia per a fer una recopilació de fotos de les millors bandes de l'època. Algunes han arribat a ser molt conegudes, com la de GBH, la resta potser ja no les recorda ningú. De totes maneres Bowles va ser una gran inspiració per a mi, d'alguna forma em va ensenyar com s'havien de fer aquestes fotos, com les feia ell estava "bé" i si no seguien aquest estil estaven "malament".

Són formes d'organitzar la ment molt senzilles per a començar a fer un projecte tan artesanal com un arxiu fotogràfic analògic. En la mateixa gira de 2017 vaig tenir la sort de conèixer-lo, però no vaig saber que era ell. Estàvem tocant en algun lloc de la Bay Area, i hi havia un senyor fent fotos al concert molt agradable. No li vam prestar cap atenció. L'endemà, quan sortíem amb la furgo cap a la següent ciutat ens van enviar unes fotos de nosaltres tocant i... eren de Murray Bowles. Vaig voler que se m'empassés la terra. Bowles va morir el 2019, igual que la seva estimada MRR, i jo em vaig quedar sense presentar-me a una persona que m'havia canviat la vida.

Uns anys més tard, a Berlín, vaig passar per Statik Shock Musik, una botiga mítica de discos punk. Tenien un exemplar de l'especial de Murray Bowles a la MRR, però no tenia preu. Vaig demanar quant costava amb por, de fet, vaig dir "quant costa? encara que crec que no tinc per pagar tant...". Em van mirar incrèduls amb cara de "ningú vol això, que vols dir?" per a contestar-me que tan sols costava 5 €. No m'ho podia creure, vaig pagar amb por de no haver entès el preu, semblant al dia que vaig aconseguir una xupa de cuir ben punki a l'Humana per 2 €. Però això és una altra història. Si voleu, també està a archive.org

Ara que la MRR ha mort en format físic (segueix a la web pràcticament només amb les reviews i la ràdio i tenen Mastodon), als que ens agrada tocar el paper de mala qualitat hem de continuar buscant fanzines que ens aportin una mica de plaer a la vida. Una de les publicacions més originals que he trobat els últims anys, encara que molt esporàdica, és la de Shiva Addanki, cantant i guitarra de la banda Kaleidoscope, guitarra de Tower 7 i bateria de Destruxion America. Encara que costa de trobar i he acabat distribuint jo mateix unes petites quantitats de les seves edicions Europa, és una meravella editorial.

Els seus fanzines contenen una ferma crítica política, un apropament a l'anarquisme des d'un recordatori del colonialisme imperant. La seva estètica tan pròpia és segurament recollida de la influència de l'art polític de premsa i cartelleria de principis de segle (com a exemples tenim Helios Gòmez o les revistes Mother Earth de l'Emma Goldman). També em sembla interessant la seva evident relació directa amb la fotografia, que l'adapta al seu traç i és utilitzada per a il·lustrar de forma més realista. A més, les eleccions de colors i els textos encastats en les seves obres generen una relació de forces que impacten directament en qualsevol que el llegeixi.

En general, una veritable joia que val la pena fullejar però també llegir atentament per a conèixer una mica més dels patiments de les societats no occidentals, o de com les nostres societats perpetuen el colonialisme arreu del món.

Biblioteca Marginal: Tadao Mitome

hidden (desposseit) — Fri, 19 Dec 2025 18:53:00 +0000

Una biblioteca marginal és el ball on els llibres s’alliberen dels prejudicis. Aquí no hi ha gaires novel·les, i les publicacions esgarrapen els marges i contaminen les convencions. La marginalitat és verinosa, però també molt atractiva. Però no ho oblidem, la història del llibre sempre ha portat a sobre els noms de grans marginats, i l’afició per la seva lectura o col·lecció també agrupa molts d’aquests personatges.

De fet, parlem de llibres, però no és una altra convenció del que hem de trobar a una biblioteca? En una com la que es presenta avui també conviuen autopublicacions de tota mena, edicions manuals, cartes, revistes, fanzines… no és el bon gust el que marca aquestes prestatgeries, sinó potser més aviat el contrari. No cal entendre tot el que és publicat, i fins i tot a vegades els ordres establerts per gènere o nom de l'autor/a tenen poc sentit. L'afinitat d'aquests títols és relativa a qui us els presenta, no a cap entitat acadèmica, i així podem fer de les mostres d'aquesta biblioteca una nova obra.

Aquesta biblioteca marginal és la meva pròpia biblioteca, la d'un altre marginat. Per alguna raó em va interessar la fotografia fa uns anys i ara tinc una bona quantitat d'elements en aquest arxiu, així que els vull ensenyar. Per a fer-ho vull pensar-ho bé, anar a poc a poc, i de fet aquest primer pas m'esfereeix, ja que sé que de segur trobaré millors paraules en el futur. Però hem d'obrir el camí en algun moment si volem arribar enlloc. Dit això, comencem!

Tadao Mitome - Records of Revolts 60-70

6a edició, publicada al 1974.

Preciós. Un regal d'aniversari que em vaig fer a mi mateix. Quin goig de fotografies, i quin goig d'impressió. No puc assegurar-ho, però diria que la tècnica s’anomena gravat al buit en català (huecograbado en castellà i gravure printing en anglès). És molt típic de les publicacions fotogràfiques d'abans dels anys noranta. En aquest procés la tinta és abundant, i les taques són fosques i profundes. No dubtaria a assegurar que ha ajudat moltíssim en generar l'estètica de la famosa revista Provoke, i aquest conegut are-bure-boke tan japonès. Quan s'imprimeix així, qualsevol boira sembla sorra, i la textura és fins i tot una característica tàctil de la mateixa pàgina.

Mitome és un dels fotògrafs de la rebel·lió japonesa. Estudiants, camperols, obrers cansats, tots són representats en acció. Ataquen a la policia, s'agafen en la protesta, mostren condol davant de la pèrdua de companys i companyes... la lluita revolucionària que va viure el Japó en una de les seves millors mostres.

Tal com podreu deduir del títol, el llibre explora un rang d'anys bastant ample que permet mostrar les lluites del zengakuren, l'exèrcit roig japonès, la lluita contra l'aeroport de Narita (la lluita de Sanrizuka), i molt més. Aquesta època acaba abruptament als anys setanta amb el final generalitzat de la lluita armada d'esquerres que s'havia estès pel món després dels seixanta-vuits. Igual que a altres llocs triomfen les socialdemocràcies, els pactes entre sindicats majoritaris i partits, i el partit comunista i el socialista o els sindicats anarquistes abans tan nombrosos queden reduïts a res.

Això sí, al Japó queda una història fascinant (i aterridora) de segrestos d'avions, bombes, aliances, per una banda, amb Palestina i per una altra amb Corea del Nord... per a saber més us recomano moltíssim el llibre "Japó Roig" de Ferran de Vargas.

Per cert, al Japó també van quedar unes restes d’un academicisme marxista impensable en altres llocs. Aquestes petites taques del teixit universitari s’han anat expandint i en l’actualitat pensadors com Kohei Saito publiquen llibres venuts en xifres de centenars de milers d’exemplars.