Desposseït

Nou blog!

2026-07-30T16:36:08.135001+00:00

Hola!!

A partir d’ara tots els posts seràn a marginal.fyi. Subscriu-te al RSS :)

From now on all the posts will be at marginal.fyi. Feel free to add the RSS :)

❤️🌱

Caminar el turbocapitalisme

2026-06-15T20:10:06.358862+00:00

Sembla mentida que l'acte de posar un peu darrere de l'altre canviï tantes coses. Desenreda la ment i, alhora, l'entreté, una virtut que fa que caminar sigui la meditació diària de tanta gent. Però no només genera un cert equilibri psíquic, sinó que també ens ajuda a posar els músculs al seu lloc i, en general, ens aporta una gran estabilitat emocional.

El problema és quan aquest acte, tan aparentment natural, es converteix en una decisió mesurada, comptabilitzada, creadora de capital social i essencialment capitalista. Els creadors de polseres, material esportiu i aplicacions d'esport han convençut la població general que vivim en un deute constant amb el nostre cos. L'exigència ha de ser màxima, però a través de les seves solucions tecnològiques i materialistes. El nostre cos no és suficient per viure feliços: necessitem suplements de tota mena, nou material, comptadors més exactes... Hem perdut la capacitat d'assegurar-nos la salut per nosaltres mateixos.

No només això, també hem vist com, a poc a poc, molts espais naturals es converteixen en zones d'esport, recorreguts que perden tota propietat possible i on la natura és un objecte. I, com a objecte, es converteix en mercaderia. Ningú coneix les plantes, d'on surt l'aigua, ni quina fauna ens envolta i fa possibles les característiques del paisatge. No importa la història que envolta el lloc, només la seva imatge en píxels i els cors que pot arribar a acumular. L'espai ja no pot ser tampoc qualsevol camí: ha de ser el recomanat, el fotografiable, aquell que tothom fa.

Desconnectar-nos de la natura, sigui la del nostre cos o la d'allò que ens envolta, ens fa més ignorants i antropocèntrics. Situar l'ésser humà al centre de tot, o fins i tot imaginar-lo com un ésser invencible, contribueix a tragèdies com el canvi climàtic. Comprendre els cicles vitals de la natura, observar-la i entendre la funció de cada engranatge que la compon —nosaltres inclosos— és una tasca que les societats humanes havien desenvolupat durant milers d'anys. El món ha canviat i aquests coneixements s'han devaluat al llarg de l'últim segle i mig. Recuperar-los no és només un exercici de memòria, sinó una necessitat per afrontar el futur més dignament.

La propera vegada que sortiu a caminar, córrer o anar en bici, observeu allò que us envolta. Mireu més enllà del recorregut i dels números. Entendre que formem part d'aquelles plantes, d'aquella terra que trepitgem i d'aquells animals que ens observen en silenci és reconèixer la nostra interdependència amb tot allò que ens envolta. També és, potser, la forma més senzilla d'abraçar la vida.

Ginebra i el G7

2026-06-15T14:02:30.951438+00:00

Les grans protestes del final de segle XX i l'inici del XXI queden tant lluny temporalment i mentalment que els de la meva generació ja hem de llegir llibres d'història per a conèixer-les. Seattle contra l'OMC, Gènova contra el G8, Barcelona contra el banc mundial, i un llarg fil d'explosions populars i internacionals en contra del capitalisme transnacional postfordista i totes les seves organitzacions o eines per al seu reconeixement. Tot això ha quedat enrere, i encara que hem tingut fortes empentes d'organització popular d'espectres polítics variats com certes vagues generals, el 15M, o les lluites contra l'empresonament dels líders de l'1 d'octubre de 2017, les coses han empitjorat considerablement.

Durant aquest cap de setmana el G7 s'ha reunit a Ginebra, i molts milers de persones han sortit als carrers a denunciar la ridícula situació en la qual es troben aquestes assemblees. Per una banda, practiquen i promouen un vassallatge de manual cap al capital transnacional que fa que precisament perdin autonomia com a elements del tauler geopolític. Per l'altra banda, no mouen ni mig dit davant d'injustícies internacionals, o fins i tot en són els promotors i els generadors de lobbies polítics per a evitar represàlies.

Davant d'aquesta situació, aquests manifestants han decidit protestar de dues formes diferents. La majoria han caminat pels carrers de la ciutat, però una petita porció han decidit plantar cara a la militarització dels carrers i a una visita d'uns líders que tenen ben poc d'exemplars. No sorprèn a ningú veure com aquestes persones queden com les "dolentes" en les cròniques, però això ara mateix no és important.

El que s'ha de remarcar és que si unes protestes de baixa intensitat han generat tant de soroll mediàtic, vol dir que hi ha certa por per una nova onada de protestes internacionals en reunions similars a les ja mencionades. Podríem dir que aquests centenars de persones entronquen amb un fil històric de protestes "violentes" que és de sentit comú que tornin a revifar. Aquestes demostracions de poder popular no només eren esclats d'accions coordinades, sinó també catalitzadores d'idees i promotores d'aquestes.

Mai hi havia hagut una classe política global tan desvergonyida en l'últim segle que no tingui conseqüències clares per les seves accions. I encara no ha sorgit el moviment popular que faci front de forma col·lectiva a aquestes polítiques, i no només amb violència: també tornant a generalitzar idees com el decreixentisme, el comunisme llibertari o tantes altres que encara que tinguin molts defensors, per a la majoria de gent són en un calaix esperant ser obert.

Mirar de nou a la història recent crec que és important per entendre el camí del qual ens hem sortit. Lluites com Chiapas o tota l'època de llibertat que ha pogut gaudir Rojava poden servir de brúixola quan no trobem respostes a què fer o com fer-ho. Però no ens oblidem que el nostre context i la nostra societat és inimitable per una altra, i hem de tenir prou imaginació per a adaptar-nos a aquestes noves situacions amb les nostres pròpies eines.

La cultura de les males herbes

2026-05-18T21:50:21.760879+00:00

Allò que jo considero un acte cultural sembla ser una excepció de la norma. La cultura anunciada per l'ajuntament, el museu, o el festival és confosa amb l'oci, és gentrificadora, la trobo alienant en molts casos, i en molts altres la tapadora de quelcom fosc. No vull dir que de vegades no m'agradi el que sigui això, jo soc jo i les meves incoherències, però no comprenc la cultura com un acte de promoció.

Quan tota la capa de mercaderia desapareix aquestes propostes queden orfes de missatge. En elles només queda l'esquelet d'un esdeveniment digne d'un supermercat presentant un nou model de paella. Hi ha molts espais on això no passa, però siguem sincers, tenen poca afluència. Algunes biblioteques generen una agenda molt interessant, igual que molts ateneus i centres socials, més coneguts com a okupes. Però per atzar de la vida, aquest últim mes he estat en una proposta que m'agradaria compartir com a exemple, i no prové de cap d'aquests espais que tant freqüento. Ho vull compartir perquè crec que una bona organització, programació cultural i execució és digna de ser coneguda i pot generar idees i debat.

Fa unes setmanes celebraven trenta anys del Centre d'Art i Natura de Farrera amb l'esdeveniment Lo Cireral. Farrera és un petit poble tot de pedra, a més de 1300 m d'altitud i on no crec que hi visquin gaire més d'un centenar d'habitants tot l'any. En aquest indret al bell mig dels Pirineus ens vam concentrar desenes de persones per a escoltar a catorze poetes i poetesses que ens van llegir alguna de les seves increïbles obres.

Repartits per tot el poble, els artistes rebien grupets de quinze persones que s'apropaven a ells en un recorregut pautat. No podíem aplaudir, i quan acabava la lectura, un gest de l'artista amb les mans en la direcció del recorregut ens indicava que havíem de marxar. S'escoltava el frec dels abrics i a vegades un lleu xiuxiueig, però en general, es podia sentir un respecte majúscul, i quasi s'escoltava el run-run del cervell processant-ho tot.

Em van agradar molt totes les lectures, encara que destacaré les d'Enric Casasses, Mireia Calafell, Pol Guasch i Blanca Llum Vidal. Amb totes vaig gaudir, vaig sentir el ritme dels versos i el puny de les paraules, però la que em va deixar especialment trastocat va ser la del Biel Mesquida.

Dedicada a un dels últims afusellats pel franquisme, Txiki, les seves paraules ens van portar a un jove que, amb una càmera Súper-8 i un esprai, enregistrava com escrivia "T-X-I-K-I" en una paret del cementiri de Cerdanyola. Després, la mare de l'assassinat pel règim, cantava una cançó que el mateix Mesquida va entonar. Jo diria que tots els presents ens vam emocionar, Mesquida inclòs, i fins i tot una persona va intentar aplaudir, però es va contenir.

Al cotxe, ja de tornada, vaig pensar que aquesta edició de Lo Cireral era com una fàbrica de poetes. Segurament aquesta representació de la poesia catalana en la qual m'havia submergit amb tots els sentits despertava quelcom per dins de tots els visitants. En el meu cas, va generar una tensió creadora bastant intensa.

Vaig recordar una petita carta de Kurt Vonnegut (que fàcilment podria ser mentida, però m'agrada) on, després de ser contactat per un estudiant, va respondre amb uns deures per a fer a la nit. La tasca era un petit poema de sis línies assegurant-se que rimava i que l’alumne hi posava tot el seu esforç. Després, sense compartir-lo amb ningú, s'hauria d'esquinçar i repartir per diferents papereres.

Vonnegut assegurava que aquest infant aprendria quelcom nou sobre allò que portava per dins. En la meva humil opinió com a no-poeta i acumulador de tota creació penso que l'últim pas no cal. Però sí que em feia pensar que si els participants de Lo Cireral féssim aquest exercici de segur que molts es descobririen com a escriptors en alguna forma. O com a mínim, igual que jo, perdrien la por d'escriure poesia.

Actes com Lo Cireral, l'aniversari de dues setmanes de programació de La Cinètika, la fira Literal, o el Malas Artes alimenten el cervell en molts sentits. Entenc la proposta i comprenc tant la necessitat com l'objectiu. Generen converses, ens apropen a la gent del nostre voltant sense que l’oci sigui la principal raó de trobada i fan que escrigui aquestes línies. Donaré suport sempre aquesta cultura que neix i creix com les males herbes: on no se l’espera.

Diuen que aquelles (plantes comestibles que creixen a les vores dels camins)[https://desposseit.anarchy.pub/fa-olor-de-mel-a-collserola/] són bordes. Que amarguen, que són difícils de pair, dures si no se les cuina molt bé, que estan ja menjades per cucs i se les ha de netejar la terra. Que són fàcilment confoses per plantes verinoses, que creixen on no hi ha més vida. En general, diuen i diuen, només per a generar por de provar-les, perquè no se les conegui i continuem comprant les varietats més domesticades. Però som molts que quan més ens diuen que quelcom no s'ha de tocar o conèixer, allarguem la mà. Això, tot això, és la cultura que jo busco.

Durant molts anys he estat tocant en una banda, on sempre, al final de cada concert cridava: visca el punk i l'anarquia! Ara voldria dir: visca el punk, l'anarquia i la poesia!

El punk del punk: utilitzant sistemes alternatius per a difondre idees

2026-04-13T21:31:37.664924+00:00

En els últims anys hem començat a qüestionar-nos les nostres formes de connexió a Internet. El punk i les seves subcultures, com a gran comunitat internacional (molt més gran del que alguns ens imaginem), ha començat a ser un segment de mercat més per a les empreses tecnològiques. Això també afecta el punk anarquista, o d’una inclinació més política que musical, que en els últims anys s’ha adaptat de forma desacomplexada a xarxes socials de tota mena.

Al voltant de la pandèmia una colla de nerds van començar a experimentar creant una comunitat punk a servidors de Mastodon. La majoria estaven al Canadà o els EEUU, però molts vam apropar-nos des d’altres latituds com pot ser Catalunya, el Japó, Tunísia o Austràlia. Encara que aquell inici va ser una mica experimental, els que ho van començar semblaven disposats a no rendir-se, i uns pocs anys més tard aquesta comunitat originària s’ha revitalitzat amb centenars de persones noves. De nou, la majoria viuen a Amèrica del Nord, però sembla que aquelles llavors que van plantar l'any 2020 comencen a generar alguns fruits.

Un servidor de Mastodon significa autonomia. Planta cara directament a les grans tecnològiques, abandona el concepte paternalista de la complexitat tecnològica només a l’abast d’unes poques persones, planteja una redistribució de poder econòmic i social i permet l’autogestió de la informació de cada projecte o individualitat. Crèiem que era més fàcil imaginar la fi d’un Internet lliure que de les xarxes socials capitalistes, i (de nou) estàvem ben equivocats.

Comunicar-se fora de l’Instagram, Twitter o TikTok és una forma de girar l’esquena a les grans tecnològiques, però molts punks ja ho feien abans de Mastodon, evidentment. Sempre hem tingut fanzines, blogs, webs personals, ràdios, etc. I sorprenentment, són sistemes que continuen vius!

Un dels sistemes de transport de la informació a l’escena punk són les newsletters o butlletins. Ara només les coneixem en el format digital, però abans eren un fanzine d’una pàgina o dues amb la informació més rellevant del mes. Un exemple quasi únic és Another Subculture. Aquest butlletí imprès en risografia a Londres s'emet cada mes amb un calendari de concerts, una entrevista i un article. Estèticament és una meravella, i com a projecte transforma la relació entre la música en viu i les xarxes, cosa que permet que la informació existeixi en canals no comercials.

A la ciutat de Montreal, al Canadà, existeix un projecte molt similar anomenat La Chaîne. En aquest cas sembla que conté una mica més d'informació a més del calendari de concerts mensual. És molt divertit que tenen un dispensador de diaris, suposo que okupat, perquè la gent tingui un punt per a anar a recollir-los de manera gratuïta.

Seguint la recerca en el plànol físic de l'existència hi ha un projecte que està buscant una forma d'existir que fa anys que s'ha abandonat. El butlletí, fanzine i blog Barely Human, d'Austràlia, ha decidit deixar les seves xarxes i començar a existir per subscripció per correu postal. És a dir, s'ha d'enviar una carta amb les dades personals i el pagament, i a canvi es rep com a mínim sis fanzines durant l'any. L'autor ha deixat un comentari on explica la seva idea en un fòrum a la web DIYConspiracy, un altre oasi digital punk.

Fins fa pocs anys encara existia la Maximum Rocknroll, que publicava la gran majoria dels seus continguts només en físic i per correu o sota una xarxa de distribució, però quan va morir a finals de la dècada passada aquest model va caure en total desús. Recordo la felicitat de tacar-me els dits de negre explorant les seves pàgines, és una experiència incomparable amb el format smartphone que espero que acabi recuperant-se.

Evidentment existeixen molts fanzines encara, però no funcionen amb subscripció. A prop de casa tenim el Silencio Tóxico, una revista molt elaborada amb tota mena de continguts al voltant del punk, la política i el veganisme que és creat a Almacelles, a Lleida. El ST recorda a El Zine japonès, una altra revista mítica del punk asiàtic. A Barcelona es produeix el fanzine Pink Red que s'apropa més al concepte riot grrrl, amb continguts que són més aviat de teoria política i més concretament feminista. A Madrid està el Quédate en Madrid, malgrat que no sé si encara és actiu, on parlen majoritàriament de punk. A la República de Macedònia del Nord, més concretament a la ciutat de Skopje, és produït el fanzine Just a Nightmare, que a cada número fa una entrevista completa i profunda a bandes de l'estil raw punk o crust. Podríem continuar enumerant iniciatives com aquestes fins a l'infinit, ja que els fanzines comencen i acaben de forma molt imprevisible, així que la quantitat de projectes que es poden mencionar no acaben mai.

Tots aquests sistemes de comunicació físics tenen el problema de la complexitat de descobrir els projectes dels quals estem parlant. Els últims fanzines mencionats tenen tots comptes a xarxes socials capitalistes, però els altres projectes no. Només les persones molt implicades en aquests espais coneixen aquestes alternatives al consum d'informació a xarxes, i encara i així, poques recolzen aquestes iniciatives.

Internet, per contra, existeix gràcies a l'hipervincle, el que anomenem link, o simplement enllaç. Un click i ja has passat a un altre continent, un servidor totalment aliè, una pàgina desconeguda. "Surfejar" Internet era passar hores en directoris, que després van servir com a substrat per a cercadors, i que ara són la base per la IA. Però Internet és tan gran que ni tan sols les empreses més poderoses abasten tot el seu contingut. És per això que encara funcionen els directoris, com el de The Counterforce. No està gaire actualitzat i està molt centrat en recursos en anglès, però és un exemple perfecte d'un llistat d'hipervincles en ordre i d'una temàtica concreta.

Un altre sistema que jo donava per abandonat a mitjans dels 00 són els "webrings", anells de webs. Un webring és un directori també, però té la particularitat de què quan entres en una de les webs que el formen, pots saltar a la següent, fent un cercle que en algun moment et porta de nou a la primera per la qual has entrat a l'anell. Fa poques setmanes em vaig assabentar de l'existència de P-U-N-K, un webring que, evidentment, és fet per punks i per a punks. Allà trobareu enllaços que ja he compartit aquí però també molts blogs personals de tota mena.

La imaginació ens permet desenvolupar tota mena d'artefactes per a sortir del control de l'Instagram o TikTok. Aquests espais, sistemes tancats i que obliguen a seguir unes regles, eliminen el pensament creatiu per a la recerca d'alternatives, mentre que, per contra, aguditzen la imaginació per a difondre missatges en un format limitat i limitant. És aquesta segona característica la que a mi, entre moltes altres coses, em provoca rebuig. Sempre estaré impressionat per totes aquestes persones que rebutgen l'establert i "normal", i que des d'una crítica ben elaborada busquen nous camins. Llarga vida al punk fora dels espais capitalistes!

La carn podrida

2026-03-28T23:46:28.085875+00:00

He tornat a pujar al metro dia si dia també. La carn podrida ha tornat a actuar. Sembla que m’he de fer càrrec d’una taca genètica sobre la que no tinc cap control. Primer va caure sobre nosaltres ensenyant-nos els ullals però sense mossegar. Un primer ensurt. Van passar els mesos amb normalitat, però ara les dents s’han clavat fins a esgarrapar el teixit edipòs.

Hematoma cerebral, pèrdua de control sobre una cama i un braç, i un cos pesat que cau sobre un llit sense possibilitat de funcionament autònom. Cau el menjar sobre el pit, i entre bromes (l’únic que ens queda, fer bromes) teixim amistat amb un grup de gent que desitjaria no haver conegut mai: el personal sanitari.

Però, què puc dir? Sort que son allà, en aquell edifici higienitzat, on el disseny queda reduït a una massa homogènia i blanca o grisa de “boxes” amb diferent maquinaria especialitzada. On les persones son el número de l’habitació, i l’olor a desinfectant infecta el meu olfacte. Entre tot això, l’única cosa que ens recorda que som a la Terra són aquells humans de profunda paciència i coneixements sense fi. Persones que, tot i que no voldria haver conegut mai, ara voldria abraçar i agraeixo infinitament la seva tendresa en cada paraula i moviment.

La carn podrida no para d’extendre’s. Els seus tentacles s’allarguen i s’arronsen, i passen fins i tot per la genètica, afectant-me a mi també. Com a portador de tot allò que la natura ha decidit que jo porti del meu pare, puc tenir també aquesta petita malformació del cervell que genera tota mena de resultats indesitjats. Que en aquest diari quedi constància que pateixo per aquesta herència tan poc agraïda pel cos que l’alberga.

Però el dia a dia no tracta del futur, d’un mal desconegut en existencia i en extensió. Ara el problema és el present tan incert de les cures constants, de les quatre hores de metro diàries, dels horaris de l’hospital incompatibles amb els de la meva vida. I l’única via de transitar això sembla ser deixar-ho tot sense mirar enrere i deixar-me endur per una corrent que no controlo.

Miro el metro i em sembla un altre “box”. Aquesta habitació compartida és la meva sala d’estudis ara, l’espai per a escoltar música, on tinc els pitjors atacs d’angoixa i on escric. He tornat a pujar al metro dia si dia també. Mentre uns no poden sortir de la seva habitació d’hospital jo entro en aquesta per a arribar fins a ells.

Fa olor de mel a Collserola

2026-03-06T11:42:41.450406+00:00

Ja és aquí la primavera. Bé, no literalment, però el procés de florir, créixer, que el camp es torni verd, i que de cop esclati en mil colors ja ha començat. Per tota Collserola s'escoltava l'avís dels ametllers i cirerers, cridaven en blanc i rosa que ja era aquí un canvi de temps. I amb tanta pluja i quatre o cinc graus més han aparegut les primeres flors i plantes, omplint tot d'olor de mel.

Només s'ha de posar un primer peu en un camí i ja es pot notar que deixem enrere l'asfalt i entrem en un món d'hormones vegetals. Que les plantes parlen amb un Internet propi (WWW: Wood Wide Web) no és cap misteri, i que terra i aire són els seus medis de connexió tampoc. Ara bé, per molt que coneguem cada vegada millor els seus sistemes, hem perdut molts coneixements que abans eren més aviat comuns sobre la nostra vegetació.

La majoria de la població urbana només coneix les plantes que fan molta olor o tenen flors de colors molt vius. O encara pitjor, alguns només tenen consciència de les espècies cultivades, és a dir, productes preparats per al seu consum, no éssers vius part d'un medi on aquesta mateixa persona viu. Els espais naturals estan plens de vegetació de tota mena amb rols molt diferents, que permeten que aquest romaní o la farigola que tothom coneix puguin créixer. I no només això, moltes d'aquestes herbes no tan populars tenen propietats culinàries o medicinals, però ara només s'utilitzen les varietats cultivades o la química industrial per a replicar els seus efectes.

La Collserola que conec millor és bastant pobra en vegetació, però encara i amb això sé trobar unes quantes espècies fàcilment. Espàrrecs, romaní, ametlles, aranyons, fonoll, alls, borratja... el camp és vida. Però més enllà d'aquests noms que estic segur que com a mínim us sonen, hi ha més plantes que són habituals a la muntanya mediterrània. I tampoc cal buscar-les molt, ja hi ha moltes d'interessants a la mateixa vora dels camins que transiten cada dia milers de persones.

El tàrrec (Salvia verbenaca), per exemple, és una de les que més m'agrada. Les seves flors taquen els camps d'un color lila llampant per sobre d'una mata que moltes vegades creix enganxada a terra. Té una olor suau, i s'ha utilitzat com a antiinflamatòria, cicatritzant, col·lutori dels ulls... Podeu trobar més usos en aquesta fitxa espectacular. Sempre ens oblidem que les plantes no són només flors i fruits, també tenen arrels, llavors, fulles i fases diferents segons l'època de l'any, on canvien totalment de composicions.

Si feu una ruta aquests dies per la banda de Collserola que toca a Nou Barris i Horta veureu que hi ha una invasió de flors. Però si us hi fixeu bé, veureu que hi ha unes plantes concretes que es repeteixen constantment: la ravenissa (Diplotaxis erucoides), el citró o ravenissa negra (Hirschfeldia incana), la mostassa blanca (Sinapis alba) i la mostassa borda (Sinapis arvensis). La primera i la segona es poden menjar, han estat part de la cuina tradicional encara que ara ningú les vulgui. Es poden utilitzar en amanides, però millor fer una barreja amb altres fulles, com les de la mostassa, i d'altres d'espècies cultivades. De la mostassa blanca s'han d'agafar les llavors abans que madurin totalment. D'aquí surt una mostassa de gust suau.

Sota l'atenta mirada del xoriguer també podreu trobar altres espècies que ja he mencionat. Ara està en flor també l'aranyoner (Prunus spinosa); és espectacular com ensenya les seves branques cobertes de blanc sobre la resta de vegetació. Quan surtin aranyons intentaré fer una melmelada, però crec que serà complicat per la quantitat de llavors que porten. Diuen que el gust és comparable al de l'umeboshi japonès. Hauré de fer la prova comparant l'un amb l'altre. També surten ja petites calèndules (Calendula arvensis) per tot arreu. Per si no ho sabeu, les seves flors també s'han menjat tota la vida.

No voldria escriure sobre plantes properes i deixar-me una de les que té un ús més extens, documentat i encara recurrent: la dent de lleó (Taraxacum officinale). S’ha anomenat pixallits pel seu efecte diürètic, però amb les seves fulles encara es fan amanides a mitja Europa. La trobareu a tot arreu. I atenció: les arrels torrades s’han utilitzat de vegades com a substitutiu del cafè, ja que són amargues. Bé, de fet s’aprofita tot d’aquesta planta, les flors també. Direu, sí, però hi ha moltes plantes similars (com les que aquí anomenem lletsons): no patiu, es podria dir que pràcticament totes són segures. Sense cap dubte heu de vigilar, però podeu estar tranquils. Això sí, no l’agafeu massa tard o amargarà, quan arribi la primavera és el moment perfecte. Tampoc en recolliu a zones urbanes. Us deixo aquí un blog amb informació de com collir la fulla i alguna idea per a la cuina.

Fer una volta per la muntanya no és només una ocasió per desconnectar de les nostres vides, sinó també una forma de connectar amb el nostre entorn i la poca natura que tenim a prop. Això no vol dir fer un ús consumista d’aquests espais i les seves plantes, ans al contrari, hem de conèixer i respectar els seus cicles vitals, igual que ho fariem amb la resta d’éssers vius. És l’única forma de mantenir el nostre entorn amb vida. I abans de sortir a caminar no oblideu mai la guia, aquí us deixo una feta per la bona gent de Can Masdeu.

Biblioteca Marginal: els objectes de la fotografia

2026-02-23T14:50:05.236995+00:00

El nostre entorn està en constant procés de canvi. No importa el que mirem, siguin objectes humans, paisatges, el cel, un arbre o una persona. Tal com intuïa Kropotkin, tot el que veiem és producte de la concatenació d'accions del passat, siguin milions d'anys d'existència de la Terra o una societat de milers d'anys en el nostre cas.

Som una acumulació, un recipient que mai està del tot ple i que de segur no és buit, ja que tenim una motxilla darrere ben carregada. Però hi ha espai infinit per a tot el que vingui. Això és el que fa que siguem com som, que tinguem el que tenim, i que visquem en un lloc tal com és ara mateix.

No sé fins a quin punt els fotògrafs pensen en aquestes coses. A través de la pràctica fotogràfica es poden arribar a albirar alguns canvis, els més petits de tots, encara que visualment són impactants. Els canvis més grans, però, queden lluny i no sabem si mai podrem utilitzar imatges per a trobar les diferències entre èpoques molt espaiades. Qui sap durant quants anys es pot mantenir una imatge fotografiada, un dels objectes més fràgils que existeixen.

Però les fotografies que ens ocupen en aquest capítol de la biblioteca marginal no aparenten fragilitat. El que si mostren són detalls del nostre entorn congelats al temps, que fins i tot poden desaparèixer molt aviat o ja ho han fet. O que potser, gràcies a la fotografia, no ho han fet. Entrem en matèria per a entendre-ho.

Irene Visa - Twentysix Casetes del Delta (2022)

El món de la fotografia és molt autoreferencial, i aquest és un bon exemple. Ed Ruscha va publicar el fotollibre anomenat Twentysix Gasoline Stations en 1963 (mireu-lo aquí, encara que una mica malament escanejat), conegut com un dels primers llibres d'artista o fotollibres d'autor. Aquesta publicació ha estat imitada moltes vegades, fins a arribar a ser un gènere en si mateix, ja que podríem fer una llista de desenes de llibres que la reprodueixen.

A casa nostra no hi ha gaires exemples que jo conegui, encara que de segur existeixen. Fa pocs anys, en 2022, va aparèixer Twentysix Casetes del Delta, una idea brillant firmada per Irene Visa d'un projecte que jo sempre he volgut fer quan he estat en aquella zona. Les petites construccions, envoltades de camps d'arròs i en un paisatge pla i repetitiu són perfectes per a aquest tipus de sèrie, i més encara si es vol imitar el projecte de Ruscha.

Com a projecte fotogràfic compleix amb tots els requisits per a encantar en aquest món de les imatges: fa referència a un treball molt conegut, la presentació és excel·lent, és una sèrie prou llarga i sòlida d'un tema concret, i estèticament és impecable. Les casetes del delta, a més, desapareixeran en algun moment igual que les gasolineres d'Ed Ruscha. De fet, qui sap quantes imatges d'aquest treball ja han canviat per complet després dels últims episodis de pluges i vent. Si voleu fer una sèrie fotogràfica penseu en fer quelcom semblant, aprendreu moltíssim.

Richard Misrach - Grapestake Gallery Exhibition Catalogue (1979)

Unes petites muntanyes pedregoses s'entreveuen sobre el desert a la llum de la nit. Al voltant del subjecte s'expandeix una llarga llista d'espais que per a molts són simplement el no-res. Però per a Richard Misrach això no és cap problema. Recuperant l'essència de molts treballs de Walker Evans i la seva fotografia amb objectiu vernacular, aquest no res esdevé subjecte. Com si fos un model, Misrach retrata el desert amb totes les seves cares. I també els seus habitants: cactus, pedres, matolls en aparença secs i durs, però vius i de formes quasi d'un altre planeta. Aquesta absència de res d'interès es converteix en una font d'inspiració i vida en mans de Misrach, que de nit i amb un flash estroboscòpic, va posar llum a la foscor (perdoneu-me per la frase).

Per cert, m'encanta que Rebecca Solnit ha treballat fent textos i xerrades amb el treball de Misrach moltes vegades, tot un indicador de qualitat en el seu treball i com a persona.

Pia Paulina Guilmoth & Jesse Bull Saffire - Fishworm (2025)

Ja he comentat que la fotografia és autoreferencial, i en els últims anys encara ho ha estat més. Personalment, jo tinc una obsessió amb fer fotos de fotos. Tota aquella foto impresa fotografiada amb l'entorn on és presentada sempre em crida molt l'atenció. Les relacions generades entre l'espai i la imatge no solen ser gaire adients. Suposo que és per culpa de la influència de Moriyama i altres japonesos. Em puc imaginar que Pia Pauline Guilmoth (la meva fotògrafa actual preferida, parlaré d'ella en altres posts) i Jesse Bull Saffire també tenen un interès en quelcom semblant. Però en comptes de buscar on és presentada la imatge han buscat imatges impreses, les han extret del seu context i les han barrejat fent que es relacionin entre si en una nova seqüència.

L'origen de les imatges és variat, però afegeix informació molt valuosa a la sèrie. Van trobar una col·lecció de pornografia gai a les escombraries d'un polític local, diaris antics en cases abandonades, fotografies d'àlbums familiars, fotos llançades a la paperera o trobades en mercats de segona mà, revistes antigues, etc. Tot això passat per un sol filtre, una fotocopiadora que es van trobar el dia dels mobles (allà és un sol dia a l'any) sota la pluja. A tot aquest batibull van afegir fotografies fetes per ells amb càmeres digitals dels 2000 de vuit megapíxels.

Moltes d'aquestes fotografies ja haurien desaparegut si no fos per aquest treball. No contenien res d'interès per a la majoria de gent, i a través de la pràctica d'aquests dos artistes han trobat una nova vida. Potser no té gaire interès tampoc aquest treball per a molta gent, a mi personalment em fascina tant per la idea (que no és nova, en absolut) com per l'estètica. Caminant entre l'excentricitat i el mal gust de Gummo i un hiperrealisme que xoca amb les idees que tenim de la societat en que vivim és impossible que aquestes imatges em deixin indiferent. El llibre, per si us interessa, encara es pot comprar en la increïble editorial Void, d'Atenes.

La IA és una merda com una catedral

2026-02-18T08:22:00.254617+00:00

Llegir articles en blogs personals sobre la IA dient que és una eina molt útil i no-sé-què em fa posar malalt. A les persones que escriviu aquesta mena d’històries ridícules: feu vergonya. Esteu menjant cul de les grans tecnològiques i poc més. Teniu fe però cap coneixement, i a sobre ens voleu vendre que en sabeu més que la resta o que teniu la clau de l'èxit: sou la representació humana de la venda de fum la IA, i per això us ha atrapat i la reproduïu. Sou exactament l'objectiu d'aquesta competició de veure qui demostra ser més imbècil, i us asseguro que esteu guanyant. Us penseu que la IA és una entitat supercomplexa, però sou com el vell que trobava un misteri en com funcionava el DVD mentre que el nen el programava sense dificultats. Però no vull escriure aquest article només per insultar, sinó per a també afegir potser una mica d’informació al debat.

Us explicaré la meva experiència personal. Treballo desenvolupant software i, per desgràcia per a mi i tots els meus companys, també treballo desenvolupant “AI first products” o el que sigui que signifiqui. Recordeu allò del “bio”, “eco” o qualsevol altra etiqueta de l'estil que feia vendre? Bé, això és exactament igual. A la meva feina tenim eines que fan el mateix (i molt millor) que la "IA" que hem desenvolupat, però ara la tendència és que tot estigui en un xat. Doncs tal com ens han demanat hem fet que aquestes eines estiguin accessibles al xat. Els clients flipen i diuen hòstia, quina eina més guapa la IA, però quan van a l'altra pantalla que fa exactament el mateix (de fet, millor) els hi sembla tot massa ordinari per a comentar-ho.

Amb els xatbots generalistes ha passat alguna cosa semblant, en comptes de buscar a Google i passar un minut discernint entre el que t’interessa i el que no, ara reps una informació en deu segons que no pots comparar amb altres resultats i que si no és el que esperes (perquè ja saps una mica del tema i entens que allò no té gaire sentit) t'embarques en una espiral de preguntes i respostes, i fins i tot acusacions (“això d’on ho treus??”, “Ai perdona m’ho he inventat tens raó”, etc.) amb una màquina. És com parlar amb una paret d'una habitació buida i esperar que retorni quelcom diferent de l'eco de la nostra veu.

Sent realistes això d'adaptar un programari ja produït a què sigui accessible en un xat amb la IA són poques hores de feina i ho tens enllestit. Una vegada fet, ja ens podem posar l'etiqueta i tots contents (clients i empresa). Però on afecta de veritat aquesta campanya de màrqueting i on comproves que ha funcionat molt bé és al dia a dia de la meva feina. Fa uns deu anys que programo, i uns cinc que reviso codi d'altres habitualment, i mai de la vida havia corregit tantes línies de codi que no serveixen per a res. És greu fins al punt que jo he deixat de programar molts dies només per a corregir codi escrit per la IA, ja que generava problemes greus de seguretat i rendiment. Això que la IA ens fa guanyar temps és una mentida gegant que no només s'han empassat tots els empresaris sense excepció, sinó que a més repeteixen sense parar.

Per política d'empresa jo he d'utilitzar la IA diàriament. Tinc un "agent" que suposadament ha de fer el codi per mi o ajudar-me bastant en les meves tasques. També suposadament usem els LLM més potents que existeixen, i paguem una pasta per a tenir-los. A més tenim cursos que han costat molts milers d'euros que ens han ajudat a saber exactament com funciona tot aquest merder i com fer que treballi de la forma més precisa i eficient possible. I amb tot i això no podria dir un sol moment que la IA m'hagi ajudat d'una forma ràpida i eficaç. Quan pot funcionar millor és quan s'han de copiar i enganxar fitxers canviant un nom, però fins i tot en aquests casos és tan lenta que ho faig jo més ràpid i m'asseguro no haver de fer correccions.

La inversió que s'està fent ara mateix en IA a la meva empresa supera en anys llum qualsevol inversió feta en formació i contractació. Això vol dir que si hi havia 100.000 € anuals que es podien convertir en dues persones noves contractades amb un bon sou, ara amb el mateix import tenim una subscripció de lliure accés a una IA que genera problemes constantment. Però evidentment això era un exemple, la realitat és que estem parlant de quantitats molt més grans, de desenes de milions d'euros invertits a vendre fum només a la meva empresa. És a dir, de centenars de persones que es podrien contractar amb aquests diners per a desenvolupar projectes interessants, que serien molt més hàbils que aquesta eina feixuga i poc precisa, que no sabrem mai quan funcionarà bé i que té costos molt més alts que les persones.

Que la IA generarà nous llocs de treball és mentida. La inversió feta clarament apunta que la major part del pressupost està destinat ara mateix a l'estètica, a l'embolcall del producte, i no als treballadors. Els que estem a dins dels negocis de la tecnologia ho veiem ben clar, el que diuen els empresaris i el que sentim els que estem utilitzant-la diàriament canvia completament.

No vull ni entrar en ecologismes, control social, seguretat en general, problemes de salut mental, venda de dades, problemes en l'aprenentatge, privacitat, recursos necessaris, escassetat de peces essencials per a la computació, monopolis, drets d'autor... la llista és massa llarga. Jo, amb aquest petit article, només volia dir que la IA és una merda com una catedral.

Ja albiro la primavera

2026-02-10T11:06:14.880523+00:00

A Barcelona sembla que ens acostem a poc a poc a la primavera. Les herbes han començat a treure el cap, i això que no són conscients de quin món tenen per davant. No coneixen res més que aquell crostó de terra que pum!, de cop i volta ja no hi és, i ara un bri d'herba verda i brillant contrasta amb la terra negra.

Han seguit la crida del sol cap amunt, però també han parat l'orella al so de l'aigua en direcció contrària. Han fet arrels, contactat amb allò que els envolta, i han decidit si sortien o no. Al final han dit que sí a l'assemblea. I ara són desenes de petits caps verds brillants que em miren i si paro atenció de segur que els escolto i els veig moure les seves dues petites fulles, els cotiledons, icona de la vida, demostració de la força emmagatzemada en allò tan petit, aquell embrió anomenat llavor.

I si aquesta menudesa, aquest embrió de planta, té la força de mirar endavant i enrere sense gens de por, nosaltres hauríem d'aprendre d'aquesta senzillesa, de la més gran i humil forma de ser, de la simple existència sense floritures i necessitats més enllà del que és bàsic com la llum, els nutrients i l'aigua. Les vaig plantar amb decisió abans de pujar un cap de setmana a Sort. Era l'hora de començar el meu jardí d'herbes, tal com ens ha ensenyat Henry Beston. Vaig escollir sajolida i pastanaga silvestre. A l'altre balcó vaig agafar una petita mostassa silvestre de Collserola que ha arrelat prou bé i té moltes fulles noves.

Igual que el verd vital d'aquestes primeres fulles contrasta amb la terra, la terra i les plantes contrasten amb allò que ens envolta a la ciutat. El formigó, el no-res, l'absència de vida i la pol·lució constant. Observant-les podem arribar a oblidar que som en una xarxa d’edificis grisos, ens arrelem una mica també i fem del nostre espai vital quelcom una mica menys antinatural.

L'altre dia, en un bosc del Pallars ben nevat no s'escoltava quasi res, només el Sol. La seva calor fonia lleugerament la neu acumulada als avets que queia sobre més neu, flonja, suau. I semblava que el cop pogués ser estrepitós, però era com una ploma xopa d'aigua. Pffshh. I la neu s'escampava. Un so de gel lliscant sobre gel, molt curt i una branca gronxant. No hi havia ningú, el vent havia descansat una estona, així que la soledat i el silenci podien arribar a ser totals tret d'aquests moments.

Fins i tot els animals habituals com els ocells o els cabirols havien fugit de l'enorme capa de neu sorda, que emetia un so negatiu i ho atrapava tot. Un metre de cobertura que no només afavoria el silenci, sinó que també impedia l'accés a l'aliment. Volia veure alguna bestiola, i buscava i buscava, però no em trobava ni a mi mateix de tan absort que estava amb els últims arbres que podia arribar a albirar.

El bosc olorava i escoltava, entenia el meu objectiu de recerca. Els pocs animals que quedessin s'havien allunyat amb el so de les raquetes i la pudor de crema solar. Si has llegit a Irene Solà suposo que també ets de les persones que s'imaginen la por del cabirol quan sent la presència humana. Han passat anys i no em puc desfer d'aquest capítol a la meva imaginació.

El fred em punxava a les galtes vermelles i em feia recordar que encara queda hivern. Que el sol és dèbil, i que de moment, guanya el gel. Les llavors esperen, pacients, el moment correcte. A un centenar de kilòmetres més enllà no ho sembla i floreix l'ametller, però aquí encara no es pot plantar res, i la primavera, si s'albira, és durant les hores que el sol desfà una mica de neu. Pffshh.

He llegit "Ser naturaleza" d'Andrea Staid i m'ha encantat. A la llibreria Natura Llibres d'Alins, on també vaig comprar en el seu moment les llavors de sajolida i pastanaga silvestre, vaig aconseguir el llibre "Plantes medicinals de Catalunya" d'Ugo D'Ambrosio, Teresa Garnatje, Airy Gras, Montse Parada i Joan Vallès. Em tenen vibrant per cada planta que trobo al meu voltant en cada passejada. La primavera va ser impressionant l'any passat, aquest sembla que també ho serà amb tanta pluja. Aprofiteu per sortir a sentir la natura i les fitocides del bosc, veureu que cada dia hi ha un paisatge nou!