Fa olor de mel a Collserola
Ja és aquí la primavera. Bé, no literalment, però el procés de florir, créixer, que el camp es torni verd, i que de cop esclati en mil colors ja ha començat. Per tota Collserola s'escoltava l'avís dels ametllers i cirerers, cridaven en blanc i rosa que ja era aquí un canvi de temps. I amb tanta pluja i quatre o cinc graus més han aparegut les primeres flors i plantes, omplint tot d'olor de mel.
Només s'ha de posar un primer peu en un camí i ja es pot notar que deixem enrere l'asfalt i entrem en un món d'hormones vegetals. Que les plantes parlen amb un Internet propi (WWW: Wood Wide Web) no és cap misteri, i que terra i aire són els seus medis de connexió tampoc. Ara bé, per molt que coneguem cada vegada millor els seus sistemes, hem perdut molts coneixements que abans eren més aviat comuns sobre la nostra vegetació.
La majoria de la població urbana només coneix les plantes que fan molta olor o tenen flors de colors molt vius. O encara pitjor, alguns només tenen consciència de les espècies cultivades, és a dir, productes preparats per al seu consum, no éssers vius part d'un medi on aquesta mateixa persona viu. Els espais naturals estan plens de vegetació de tota mena amb rols molt diferents, que permeten que aquest romaní o la farigola que tothom coneix puguin créixer. I no només això, moltes d'aquestes herbes no tan populars tenen propietats culinàries o medicinals, però ara només s'utilitzen les varietats cultivades o la química industrial per a replicar els seus efectes.
La Collserola que conec millor és bastant pobra en vegetació, però encara i amb això sé trobar unes quantes espècies fàcilment. Espàrrecs, romaní, ametlles, aranyons, fonoll, alls, borratja... el camp és vida. Però més enllà d'aquests noms que estic segur que com a mínim us sonen, hi ha més plantes que són habituals a la muntanya mediterrània. I tampoc cal buscar-les molt, ja hi ha moltes d'interessants a la mateixa vora dels camins que transiten cada dia milers de persones.
El tàrrec (Salvia verbenaca), per exemple, és una de les que més m'agrada. Les seves flors taquen els camps d'un color lila llampant per sobre d'una mata que moltes vegades creix enganxada a terra. Té una olor suau, i s'ha utilitzat com a antiinflamatòria, cicatritzant, col·lutori dels ulls... Podeu trobar més usos en aquesta fitxa espectacular. Sempre ens oblidem que les plantes no són només flors i fruits, també tenen arrels, llavors, fulles i fases diferents segons l'època de l'any, on canvien totalment de composicions.
Si feu una ruta aquests dies per la banda de Collserola que toca a Nou Barris i Horta veureu que hi ha una invasió de flors. Però si us hi fixeu bé, veureu que hi ha unes plantes concretes que es repeteixen constantment: la ravenissa (Diplotaxis erucoides), el citró o ravenissa negra (Hirschfeldia incana), la mostassa blanca (Sinapis alba) i la mostassa borda (Sinapis arvensis). La primera i la segona es poden menjar, han estat part de la cuina tradicional encara que ara ningú les vulgui. Es poden utilitzar en amanides, però millor fer una barreja amb altres fulles, com les de la mostassa, i d'altres d'espècies cultivades. De la mostassa blanca s'han d'agafar les llavors abans que madurin totalment. D'aquí surt una mostassa de gust suau.
Sota l'atenta mirada del xoriguer també podreu trobar altres espècies que ja he mencionat. Ara està en flor també l'aranyoner (Prunus spinosa); és espectacular com ensenya les seves branques cobertes de blanc sobre la resta de vegetació. Quan surtin aranyons intentaré fer una melmelada, però crec que serà complicat per la quantitat de llavors que porten. Diuen que el gust és comparable al de l'umeboshi japonès. Hauré de fer la prova comparant l'un amb l'altre. També surten ja petites calèndules (Calendula arvensis) per tot arreu. Per si no ho sabeu, les seves flors també s'han menjat tota la vida.
No voldria escriure sobre plantes properes i deixar-me una de les que té un ús més extens, documentat i encara recurrent: la dent de lleó (Taraxacum officinale). S’ha anomenat pixallits pel seu efecte diürètic, però amb les seves fulles encara es fan amanides a mitja Europa. La trobareu a tot arreu. I atenció: les arrels torrades s’han utilitzat de vegades com a substitutiu del cafè, ja que són amargues. Bé, de fet s’aprofita tot d’aquesta planta, les flors també. Direu, sí, però hi ha moltes plantes similars (com les que aquí anomenem lletsons): no patiu, es podria dir que pràcticament totes són segures. Sense cap dubte heu de vigilar, però podeu estar tranquils. Això sí, no l’agafeu massa tard o amargarà, quan arribi la primavera és el moment perfecte. Tampoc en recolliu a zones urbanes. Us deixo aquí un blog amb informació de com collir la fulla i alguna idea per a la cuina.
Fer una volta per la muntanya no és només una ocasió per desconnectar de les nostres vides, sinó també una forma de connectar amb el nostre entorn i la poca natura que tenim al nostre voltant. Això no vol dir fer un ús consumista d'aquests entorns i les seves plantes, ans al contrari, hem de conèixer i respectar els cicles vitals de tot allò que tenim al nostre voltant. És l'única forma de mantenir-ho amb vida. I abans de sortir a fer una volta no oblideu mai la guia, aquí us deixo una feta per la bona gent de Can Masdeu.
