Caminar el turbocapitalisme
Sembla mentida que l'acte de posar un peu darrere de l'altre canviï tantes coses. Desenreda la ment i, alhora, l'entreté, una virtut que fa que caminar sigui la meditació diària de tanta gent. Però no només genera un cert equilibri psíquic, sinó que també ens ajuda a posar els músculs al seu lloc i, en general, ens aporta una gran estabilitat emocional.
El problema és quan aquest acte, tan aparentment natural, es converteix en una decisió mesurada, comptabilitzada, creadora de capital social i essencialment capitalista. Els creadors de polseres, material esportiu i aplicacions d'esport han convençut la població general que vivim en un deute constant amb el nostre cos. L'exigència ha de ser màxima, però a través de les seves solucions tecnològiques i materialistes. El nostre cos no és suficient per viure feliços: necessitem suplements de tota mena, nou material, comptadors més exactes... Hem perdut la capacitat d'assegurar-nos la salut per nosaltres mateixos.
No només això, també hem vist com, a poc a poc, molts espais naturals es converteixen en zones d'esport, recorreguts que perden tota propietat possible i on la natura és un objecte. I, com a objecte, es converteix en mercaderia. Ningú coneix les plantes, d'on surt l'aigua, ni quina fauna ens envolta i fa possibles les característiques del paisatge. No importa la història que envolta el lloc, només la seva imatge en píxels i els cors que pot arribar a acumular. L'espai ja no pot ser tampoc qualsevol camí: ha de ser el recomanat, el fotografiable, aquell que tothom fa.
Desconnectar-nos de la natura, sigui la del nostre cos o la d'allò que ens envolta, ens fa més ignorants i antropocèntrics. Situar l'ésser humà al centre de tot, o fins i tot imaginar-lo com un ésser invencible, contribueix a tragèdies com el canvi climàtic. Comprendre els cicles vitals de la natura, observar-la i entendre la funció de cada engranatge que la compon —nosaltres inclosos— és una tasca que les societats humanes havien desenvolupat durant milers d'anys. El món ha canviat i aquests coneixements s'han devaluat al llarg de l'últim segle i mig. Recuperar-los no és només un exercici de memòria, sinó una necessitat per afrontar el futur més dignament.
La propera vegada que sortiu a caminar, córrer o anar en bici, observeu allò que us envolta. Mireu més enllà del recorregut i dels números. Entendre que formem part d'aquelles plantes, d'aquella terra que trepitgem i d'aquells animals que ens observen en silenci és reconèixer la nostra interdependència amb tot allò que ens envolta. També és, potser, la forma més senzilla d'abraçar la vida.