Biblioteca Marginal: una mica de quincalla punk
Quan era petit deia que el dia que tingués 30 deixaria d'interessar-me pel punk. Ara que ja he passat d'aquesta xifra penso que puc empènyer una mica més, fins als 35-40 potser. I fins i tot, en comptes d'un número, podríem dir que fins que el tinnitus no em permeti continuar sentint soroll infernal. Això, tot sigui dit, podria ser demà mateix.
La meva relació amb aquesta subcultura ha estat complexa i llarga, fins al punt que de vegades, en l'actualitat, no sé què m'aporta. Però mai he volgut que els núvols negres de l'amargor i les males experiències m'enduguin cap a una posició de punk que odia el punk. És una relació habitual en la gent d'edat més avançada de l'escena amb el present d'aquesta, i sempre m'he negat a representar aquest paper. Abans em dedico al tecno o a col·leccionar sobres de sucre.
Com us podeu imaginar pel títol de l'article, els últims anys la meva biblioteca s'ha omplert de quincalla punk. Hi ha de tot: llibres, revistes, fanzines, discos, octavetes, flyers, entrades (sí, entrades!), cassettes, cd's, art original, cintes vhs, làmines/pòsters, fotos... i de segur que m'oblido d'algun format documental del qual en tinc quelcom punk. Entre totes aquestes merdes que ocupen espai, pesen, i que patiré el dia que m'hagi de fer una mudança, voldria destacar una: la mítica MAXIMUM ROCKNROLL (MRR).
Aquest fanzine amb aspecte de revista professional va ser durant molt de temps el fanzine punk que s'havia estat publicant durant més temps de forma ininterrompuda. L'any 1982 van començar a publicar-lo i no van parar fins al 2019! Si un dia el teniu a les mans podreu comprovar la quantitat de feina que hi havia darrere d'aquelles pàgines que s'editaven cada mes des d'una casa-museu de San Francisco. A casa nostra, a Barcelona, el compràvem a la Rosa de Foc o en alguna petita distri que hi hagués en un concert.
El 2017 vaig tenir la sort de poder anar de gira pels Estats Units, i vam acabar a la casa de la MRR, on s'acumulaven desenes (potser centenars?) de milers de discos i tota mena d'elements produïts pels punks de tot el món. Tothom que treia un disc enviava una còpia allà perquè tingués una review. Una desena de persones feien torns per agafar la cubeta de discos arribats feia poc, s'asseien, els escoltaven, escrivien les seves valoracions i marxaven. Després eren publicades en format físic al fanzine, juntament amb entrevistes, columnes, còmics, fotoreportatges, scene reports (articles per a conèixer l'escena punk d'una àrea geogràfica concreta)...
Potser estic desmereixent una mica tota la feina darrere aquestes MRR mensuals, però els números especials em fascinaven. L'especial d'art del 2016 encara és, avui dia, una forma d'inspirar-me quan no sé què fer per a un cartell, portada o quan vull dibuixar en general. Conté entrevistes individuals, converses entre diferents punks que fan art, es van comissionar obres originals de portades de discos refetes per punks, i per acabar-ho de tancar tot Olivia Gibb va fer tot l'art de la portada, contraportada, títols i maquetació. La podeu trobar, com tantes altres MRR a archive.org.
Sense sortir del tema MRR encara que ho sembli, volia parlar-vos dels meus inicis a la fotografia. Vaig descobrir la fotografia analògica a través de Tumblr, però no va ser fins que vaig comprar un especial de fotografia de la revista d'skate Kingpin que vaig entendre que jo també podia fer fotos analògiques. Els començaments van ser una mica a cegues, sense saber ben bé què fer, però en no gaire em vaig adonar que em venia de gust fer fotos de concerts de punk. Evidentment, com a bon nerd, vaig començar buscant entre els fotògrafs dels àlbums dels vuitanta que m'agradaven, i no vaig trigar a arribar a Murray Bowles.
Bowles va publicar una edició especial de la MRR molt important (tot l'important que pot ser, que no és gaire) per aquest sub-sub-gènere com és la fotografia de concerts de punk. L'any 1987 aquest fotògraf ja havia vist tot el que calia per a fer una recopilació de fotos de les millors bandes de l'època. Algunes han arribat a ser molt conegudes, com la de GBH, la resta potser ja no les recorda ningú. De totes maneres Bowles va ser una gran inspiració per a mi, d'alguna forma em va ensenyar com s'havien de fer aquestes fotos, com les feia ell estava "bé" i si no seguien aquest estil estaven "malament".
Són formes d'organitzar la ment molt senzilles per a començar a fer un projecte tan artesanal com un arxiu fotogràfic analògic. En la mateixa gira de 2017 vaig tenir la sort de conèixer-lo, però no vaig saber que era ell. Estàvem tocant en algun lloc de la Bay Area, i hi havia un senyor fent fotos al concert molt agradable. No li vam prestar cap atenció. L'endemà, quan sortíem amb la furgo cap a la següent ciutat ens van enviar unes fotos de nosaltres tocant i... eren de Murray Bowles. Vaig voler que se m'empassés la terra. Bowles va morir el 2019, igual que la seva estimada MRR, i jo em vaig quedar sense presentar-me a una persona que m'havia canviat la vida.
Uns anys més tard, a Berlín, vaig passar per Statik Shock Musik, una botiga mítica de discos punk. Tenien un exemplar de l'especial de Murray Bowles a la MRR, però no tenia preu. Vaig demanar quant costava amb por, de fet, vaig dir "quant costa? encara que crec que no tinc per pagar tant...". Em van mirar incrèduls amb cara de "ningú vol això, que vols dir?" per a contestar-me que tan sols costava 5 €. No m'ho podia creure, vaig pagar amb por de no haver entès el preu, semblant al dia que vaig aconseguir una xupa de cuir ben punki a l'Humana per 2 €. Però això és una altra història. Si voleu, també està a archive.org
Ara que la MRR ha mort en format físic (segueix a la web pràcticament només amb les reviews i la ràdio i tenen Mastodon), als que ens agrada tocar el paper de mala qualitat hem de continuar buscant fanzines que ens aportin una mica de plaer a la vida. Una de les publicacions més originals que he trobat els últims anys, encara que molt esporàdica, és la de Shiva Addanki, cantant i guitarra de la banda Kaleidoscope, guitarra de Tower 7 i bateria de Destruxion America. Encara que costa de trobar i he acabat distribuint jo mateix unes petites quantitats de les seves edicions Europa, és una meravella editorial.
Els seus fanzines contenen una ferma crítica política, un apropament a l'anarquisme des d'un recordatori del colonialisme imperant. La seva estètica tan pròpia és segurament recollida de la influència de l'art polític de premsa i cartelleria de principis de segle (com a exemples tenim Helios Gòmez o les revistes Mother Earth de l'Emma Goldman). També em sembla interessant la seva evident relació directa amb la fotografia, que l'adapta al seu traç i és utilitzada per a il·lustrar de forma més realista. A més, les eleccions de colors i els textos encastats en les seves obres generen una relació de forces que impacten directament en qualsevol que el llegeixi.
En general, una veritable joia que val la pena fullejar però també llegir atentament per a conèixer una mica més dels patiments de les societats no occidentals, o de com les nostres societats perpetuen el colonialisme arreu del món.
