Acomiadar-se de gent coneguda
Ha mort Martin Parr. Fa molt que no penso en ell, però quina llàstima més gran no haver-lo vist mai en persona. No sé per què ens passa això. Voler veure algú que és viu per si de cas mor, diria que és d’allò més sociòpata. Imagina que vas a un acte on hi ha aquest personatge mític que et fa curiositat i et pregunten. No, res, jo he vingut per si de cas. Que ja està gran, que d’aquí res la palma, que ho diu tothom que l’has de veure abans que mori. Etcètera.
És cert que de Parr no tenia aquesta idea desbloquejada fins que no ha mort. Vaig intentar anar a unes “masterclass” que va fer diria que al MACBA fa uns anys, però eren molt cares. Moltíssim. No us mentiré, el vaig engegar a la merda quan vaig veure el preu. Ja m’ha passat amb més d’un fotògraf i és una pena. Aquest com a mínim era part de la història de la fotografia, que hi ha d’altres que demanen molt més per una paella a casa seva i la seva obra és més que dubtosa en molts aspectes. Qui està en aquest món ja sap de qui parlo.
Però sortint d’aquest jardí que m’he ficat jo sol, qui sí que vull veure abans que mori i ho tinc molt clar és Werner Herzog. No sé si ho aconseguiré, però la meva obsessió amb ell frega la insanitat. Sé més coses d’ell que d’algunes persones properes, i ha fet algunes xerrades els últims anys per Barcelona, però mai he arribat a temps per agafar les entrades. M’encantaria escoltar aquest accent tan particular en persona, amb el seu to hipnotitzant. Vull que Herzog sigui el meu oracle, que em reveli els secrets de la vida, allò que viu sota les capes més avorrides de l’existència.
Com Herzog, hi ha persones que tenen una mena d’aura especial. La Patti Smith igual. Va visitar la ciutat fa poc, però em fa una mica de pal el format dels seus concerts actuals. M’encantaria sentir-la parlar només de literatura, de les seves obsessions que calen a tot allò que publica. Que vol parlar de Rimbaud, Walt Whitman o de Thoreau durant deu hores? Jo contentíssim d’escoltar-la. I si vol parlar de la seva vida també, que no és poca cosa.
Hi ha més gent que voldria veure en persona, però no sé si faria gaires esforços. Margaret Atwood, David Graeber (EDIT: sembla que ja és mort), Alec Soth, o Rebecca Solnit. I que m’hagi quedat amb ganes de veure n’hi ha molts, moltíssims, però diré quatre: Lemmy de Motörhead (tocant, no parlant que de segur feia fàstic), Ursula K. Le Guin, Mike Davis, i finalment Jill Freedman.
Hi ha vegades que m’he trobat amb gent que admiro sense voler, com quan Murray Bowles, un fotògraf del qual ho vaig aprendre tot sobre fotografia a concerts, va estar en un concert que vam fer a Califòrnia fent fotos. El problema és que em van dir que era ell quan érem de camí a la següent ciutat. Pocs mesos més tard va morir. També vaig trobar-me una vegada a J Mascis a la sortida d’un Primavera Sound. Estava demanant polsera i targeta als que sortien i en la dèria per demanar a tothom esquivant als seguratas no em vaig fixar a qui em dirigia. Em van dir “we are artists!” i vaig necessitar 10 segons per adonar-me que acabava de demanar entrar gratis a J Mascis i la seva família. Molt fort. Després em van intentar relacionar amb una trama de revenda d’entrades, però això és una altra història.
En resum, que quina llàstima la mort de Martin Parr. D’ell he après molt del que sé de fotollibres, i crec que molta gent també ha pogut aprendre dels seus textos, xerrades i exposicions comissariades. Mentre la seva fotografia queda emmarcada en una nova branca del pop art tardà, abraçant el souvenir de llibreria de museu, tota la resta de coses que va fer són històriques. I no ho dic perquè les seves fotos no siguin bones, el context social en el qual vivim ha fet que no les pugui ni veure, però són molt bones. Per cert, les fotos de la platja les va fer també quasi a la vegada Carlos Pérez Siquier, o potser abans. Val la pena donar una ullada a les sèries d’aquest fotògraf que també va morir fa quatre anys.